marginàlies

L’olor de mar, l’aire salat, el temps marí de calons i badies que flueix amb generositat i reflueix amb més juguera que polissonada, predisposa a fer filar –i refilar- la pensa. Ho sap prou bé l’escrivent de vacances que es deixa entabanar per l’exigència de la calda de sant Bernat i per l’estridència de la cigala que cuida a rebentar fregant-se les ales. És possible, pensa, que, un any més, el frare acabi apagant la rotunditat de la calor maldecaposa. Mentrestant, però, costa alenar, a certs moments, i sembla com si  les reserves de suor per aplacar la fúria de la cremor s’esgotin. I en el pic de la irritació per excés d’ofegor, deixa que el magí s’esplaï, que vagi de gambirot i, malsofrit, dicti sentències i estirabots.

No és més rotund el vers si segueix una escriptura gairebé il·legible, ordena al llapis que escrigui al  marge de la novel·la avorridora que llegeix. Per tant –segueix- lliguem amb narcotraficants i que ens  omplin de neu les venes i de coca la boca. S’adona clarament de l’animalada, el cap estiuejat, però lluny  de rectificar, ordena a la mà suada de l’escrivent atònit que afegeixi a la frase: …i en acabat la  vega i l’èxtasi, passem una novena a qualsevol Verge perquè mai no ens manqui material estimulant  per allunyar-nos de la pesantor dels dies responsables, com fan els sicaris perquè la comesa ordenada  pel cap del càrtel es resolgui favorablement; o com les barjaules, que resen a santa Rita perquè mai no  els falti feina. Preguem-hi –rebleix- amb la veu de pobre envejós o de ric amb bona consciència; amb el  quequeig transcendental d’un papa, d’un lama, d’un pope. Descansa la mà de l’escrivent de vacances,  que, ensems, s’adona que ja no li queda marge a la pàgina per seguir el dictat de la ment garratibada.  Gira el full i el pensament el cap de fil. Ara ordena escriure amb lletra clara: els crostons no sempre  salven el puré o la sopa; ni el farcit l’albergínia; ni la forca el coll del dissolut. Una llàgrima no fa el plany  i un home sol el poble. Punt i seguit, ordena el magí emprenyat per tanta calorada. En escriure,  s’ha de fugir de la direcció única. Per què hom s’ha de fer entendre? Es guanyarà cap algun lectopoeta?  Que resti escrit i que l’oblit se’n faci càrrec de seguida. En aquest punt, l’escrivent de vacances aixeca els ulls de la novel·la escrita als marges i es topa amb la cara eixerida de la jove de veu extasiant. També la  repara sa clepsa sufocada i li ordena escriure: cal rompre la veu de l’al·lota més eixidora i espatarrant i   calenta i humida. Convé trencar la veu de l’al·lota maca perquè només ensalivi, paladegi, engoleixi la verga del llamp  que enveja la nit i l’ennegreix. Si així es fa, hom estarà en disposició de reconquerirels  paradisos oblidats o prohibits. L’olor de mar no bromeja mai, pensa l’escrivent de vancaces.