marginàlies

Ajagut a l’arena del caló, l’escrivent de vacances, prudentment cobert de cap a peus amb crema rotectora, festeja amb el sol despietat. De sobte i com si fos fora voler, s’aixeca un cop d’aire que
arremolina l’arena. En un instant, la pell de l’escrivent protegida per aquella mena de sèu profilàctic adquireix l’aparença del paper de vidre. Tant d’imprevist l’agafa, aquell cop revoltós d’oratge, que no sap reaccionar; es queda quiet, momificat, anant prou alerta a no exposar els ulls a aquell aire metrallat.

És en aquest temps d’espera, que nota la batuda de l’arena en els pàmpols de les orelles. I s’imagina que la terra el pren per dins; que de les orelles, la pols arenosa passa al cervell i d’ací a les venes per empedrar el cor. Sent el batec de les vísceres convertides en rocs, la calentor matriarcal dels matacans que, desafiant el temps, li obre l’estimbori dels records i se l’emmena vora la seva padrina, que, asseguda i tot, feineja sempre seguit amb quelcom a la falda ampla protegida pel davantal, que no li fa res convertir-se en beaces quan cal.

I fonda. La falda de la padrina és fonda, molt, i ell que li demana que hi ha al fons de tot. I la padrina que li respon amb la naturalitat amb què es diuen les bestieses, les arrels de la mar, què vols que hi hagi! Sa padrina li parlava molt sovint de la mar i ella era de terra endins. No heu nedat mai, padrina, li demanava, i ella esclafia a riure, amb aquell riure seu tan estrident i encomanador: has vist mai nedar  un mola de molí, fill meu? Ja no pot pus d’esmussament, l’escrivent de vacances, i retornat del record, es tira a l’aigua. No ho tendrà bo de fer, llevar-se aquella crosta. I mentre es frega amb certa angúnia torna a ser vora la seva padrina, que sempre li deia que la millor aigua és la que es confon amb l’aire;  que la de la mar és més necessària que no domèstica. És massa titànica, fill meu, la mar, per fer-li lloc a la cisterna o per i omplir-ne els bevedors de l’aviram.