marginàlies

Quan el rellotge de la parròquia toca el primer quart de les onze del matí, l’escrivent de vacances recorda que avui ha d’anar al Caló des Maquets perquè sigui aquest puny d’aigua que li faci de rellotge, car només consent que sigui la mar que li marqui el temps. Segur que allí trobarà la mirada blanca que tant anhela per escriure sobre amors despietats i altres pessigades de monja. I tanmateix, és del sol, que hauria d’escriure; d’aquest sol que ho dóna tot quan és la terra de conreu la que bat sense gens de misericòrdia. O de les mosques, que a fora vila no són tan espantadisses com a Ciutat: ací s’envaneixen i frueixen de desafiar la paciència.

És hora de partir i en sortir no es pot desempallegar del que diu el doctor Nicolas Wieder al recull de Paul Auster “Vaig creure que el meu pare era Déu” (Edicions 62, 2002): “El millor del dolor és que no hi ha lloc per a les collonades. No cal passar gaire temps parlant. Quan arriben a mi, els pacients ja els han abandonat tots els altres metges. Estan a les últimes. Admiro el dolor, exigeix ser honorat. No hi ha por més bàsica que la por del dolor constant i interminable”.

Sobre això hauria d’enfilar pensaments gens vaporosos, raona l’escrivent de vacances i no sobre la insubstancialitat d’anar tan carregat de paraules com per desitjar silencis compartits.