marginàlies

Res com aixecar-te amb la llum posada i poder tirar la vista sense que res la importuni. Poder tirar-la lluny, fins a la mar que només en mostra un fil, però que saps que és allà per marcar l’inici de la infinitud.

Res com escoltar de bon matí el murmuri d’un tul enrosat fugit de ves a saber quin estenedor i que es vol convertir en floc de núvol. Res com parar esment matiner als xiuxiuejos, a les paraules secretes que per ventura desdiuen amors, als frecs de mans calloses que fenyen luxúries, als badalls dels plançons que no deixen dormir ni els desigs ni els estimulants.

Res com deixar-te prendre per l’oratge i el rellotge de l’església que, mediterràniament, marca els quarts i les hores per recordar-nos que sols som temps, física i química, un algoritme insatisfet; i que l’assossec és possible si es cuida com els rosers que acaben de fer la segona florida.

Res com aixecar-te amb la llum posada i llegir; llegir per tornar arrere i anotar les ocurrències. Treballar el temps de vacances no fatiga gens.