marginàlies

Plovent sense fer soroll compareix una gavina que descansa sobre un cornaló de la finca. Mira qui sap què amb interès encomanador. L’aigua de pluja li regalima i el seu plomatge actua amb diligència perquè no toqui pell. Ho desafia tot, la gavina: el vent, el ruixat, el vertigen, la por de tots al vendaval. Té dots prestidigitadors, la gavina, però no aconsegueix espantar en qui la mira el temor a què llanci el seu xiscle estripador d’escombriaire. Observant-la des de la perplexitat i l’estupor que no deixen, hom segueix pensant que el temps que ens mata, només és capaç d’omplir de verdet les pedres. I la cutícula emmolsada que al roc ennobleix, a nosaltres ens deshonra. Ai, gavina! Saps la darrera que em digué el pidolaire que em coneixia horaris i itineraris per demanar-me cinquanta cèntims –tot va rebaixat!- per completar el preu d’una cervesa de litre: “Els llavis besats sembren geranis, quan parlen”.