marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

6 de juny de 2020
0 comentaris

L’ECLIPSI PENUMBRÀTIC I LA TENACITAT D’UN ASTROFÍSIC EN POTÈNCIA

Ahir els illencs vàrem tenir el privilegi de poder contemplar el segon eclipsi penumbràtic dels quatre que es podran veure enguany. I jo vaig poder fruir-lo en un indret de faula i saladina acompanyat dels meus preceptors. El major m’indicà ben d’hora que es dona aquest fenomen quan la lluna entra en el con de penombra de la terra per la qual cosa el disc lunar s’obscureix de manera gairebé inapreciable adquirint, però, una tonalitat semblant a la maduixa, raó per la qual a l’eclipsi penumbràtic també se li diu lluna de maduixa.

L’escola del meu preceptor major, assabentada d’aquest fenomen meravellós i que, ensems, meravella, tot i el confinament que fa estudiar les criatures a casa, recomanà als alumnes que mirassin bé la lluna a partir de les 21:22 hores i en fessin alguna mena de crònica.

Per això, el preceptor major, cridat per l’astrofísica com el seu admirat Bryan May, el guitarrista de Queen, ben d’hora tragué el telescopi a la carrera per trobar la lluna gran posada damunt la mar casolana, la mar que tenen a l’abast, que dominen i sense la qual no serien els que són; la mar que els recorda constantment que som essencialment aigua perquè és d’ella d’on venim, i que maltractant-la com feim, ens convertim en fills indignes.

El preceptor menor i tot es deixà prendre per la rodonesa sensiblement enrosada de la lluna i va ser l’únic moment del dia en què li poguérem llegir els silencis. Amb to admirat, fixà la seva mirada d’aigua en l’astre, arrodoní la boca i s’estigué molt quiet, tot ulls, fins que es féu càrrec d’aquell prodigi que veia per primera vegada.

El preceptor major, mentrestant, estava molt ocupat intentant captar tota la lluna en el telescopi i quan l’hi tingué, hi volgué fer una foto amb el telèfon com havia intentat fer amb no gaire destresa son pare. I amb tenacitat aconseguí la meravella: fotografiar la lluna que veia a través de  l’aparell i que faria servir de crònica d’aquell instant prodigiós per als seus mestres i amics. Era massa d’hora per poder veure el tint rosaci de la lluna però no li importava: havia aconseguit el que volia, un cop més.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.