marginàlies

El meu preceptor major, sis anys i set mesos, considera que fins que no s’hagi estudiat de prim compte la Covid-19 ni s’hagi aconseguit desactivar completament l’expansió de la seva virulència, no s’han d’obrir les escoles, així de clar. Ningú no li ha demanat el seu parer -ni el conseller March ni la ministra Celaá; ni Sánchez Castejón ni Francina Armengol- però li importa un rave: com a part molt interessada en el tema, hi vol dir la seva. No és just, assevera, que els escolars, independentment de la seva edat, no participin en les converses on es decideixen coses que els afecten molt directament.

A part d’aquestes dues poderosíssimes raons, n’hi ha d’altres que també pesen prou, al seu parer, en la reobertura o no de les escoles: si ell no ha de poder estar amb tots els seus companys d’aula, no val la pena anar a escola. Dividir les classes? Quina animalada! Qui amb qui? Com s’elaboraran els grups? Quina nova línia educativa aconsella aquesta separació forçosa? I si, a més, a l’aula, els que hi siguin, han de guardar la distància de seguretat, on queda el tan necessari secreteig amb els amics, que també ha de formar part del temari del curs? Per no parlar com s’ho faran al pati…

Massa inconvenients, excessives prevencions, infinits dubtes: mantinguem tancades les escoles per bé de tots fins que la nostra seguretat sigui absoluta i seguim fent feina des de casa encara que sigui avorrit, diu amb saviesa i aplom; que ens escoltin i ens respectin una mica que, com a mínim, sabem tant com els ministres i consellers. I moltíssim més que alguns o algunes, sens dubte.

I després d’aquestes reflexions, em vol mostrar com fabrica un coet per demostrar la potència de l’aire comprimir. Posa mig pam d’aigua dins una botella de plàstic, l’endolla a la bomba d’inflar sense que en surti gens d’aire, manxa una estona i al punt la botella surt disparada. Què te pareix, em diu, la força de l’aire quan el comprimeixes? I hi torna una altra vegada.

En veure que la botella no resisteix més proves de llançament i que ha d’anar al cubell del reciclatge aprofita per aplanar-la amb els peus, perquè no ocupi tan d’espai en el recipient i per fruir del soroll peculiar que fa el plàstic quan l’esclafen. S’hi està una bona estona fins que troba que ja n’hi ha prou, moment en el que l’agafa d’en terra i la mira com si hi cercàs l’equilibri perfecte. I sentint-se complagut del resultat diu que l’ha deixada «més plana que un anell de Saturn».

No pot negar que li tira molt l’univers i que treballa molt la seva expressivitat.