marginàlies

El retrobament d’ahir amb els meus preceptors va ser com una descàrrega elèctrica si en lloc de l’estaborniment que provoca l’enrampada d’alt voltatge hi contemplam l’eufòria més alliberadora. No m’esperaven i, en veurem aparèixer per al porta de ca seva, feren de tot per descartar que no fos un ectoplasma, un deliri provocat per un confinament extremadament dur i canalla per a ells.

Feia exactament seixanta dies que no ens vèiem i el primer que feren per tal d’omplir el buit gairebé desesperant d’aquests dies de mirada limitada va ser mostrar-me succintament allò que havien fet, après o perdut: una dent en el cas del preceptor major i una ungla del dit anular de la mà esquerra del menor. Per uns instants la veu d’un cavalcava damunt la de l’altre i les mans de tots dos dibuixaven a l’aire tot d’imatges, percepcions i algun somni poca-solta que feien un llenç de colors vivíssims als que no els feia res mesclar-se sense gaire esment en la precisió, com cal en una obra que cerca més el fons que no la primera impressió.

Un cop asserenats passàrem als jocs que més ensenyen i estimulen, uns manuals i d’altres digitals. Val a dir que, per honorar la meva visita, obtingueren la vènia dels pares per superar una mica, no gaire, el límit diari que tenen assignat per a relacionar-se amb aquesta mena de virtualitats. També hi hagué temps de veure la feinada escolar que han fet un i altre, i els llibres que han llegit durant aquests seixanta dies.

I de tot el que els ha passat durant la tancada coronavirusada, el meu preceptor major recorda que es va fer amic d’un caragol que s’apropà decidit a ca seva. El volgué inspeccionar de prop i el va agafar. Son pare l’advertí que els gastròpodes són temorencs; que quan els agafes s’enclosquen tot d’una per temor. Però aquell, quan el preceptor se’l posà damunt la mà, va estendre bé el cos, aixecà ben amunt els tentacles superiors amb les dues puntes negres al cap damunt, que són els ulls,  i no dubtà a fer-se braç amunt.

La confiança del caragol permeté al preceptor gran veure bé el seu cos, la seva closca i la manera com avançava arrossegant-se, mirant bé per on anava. Recorda bé, encara, les pessigolles que li feia aquell no caminar, perquè per caminar s’ha de tenir cames i els caragols no en tenen; els caragols és com si patinessin i per això deixen anar la bava, que a molta de gent li fa oi, però a ell gens ni mica. En haver-lo observat bé i a punt que li arribàs a l’espatlla, retornà el caragol a la terra.

No l’ha tornar a veure, però sap que malgrat això, segueixen sent amics. Com els amics, em diu, que fa dos mesos que no veu més que per fotografies o videoconferència, però que per això no han deixat de ser amics seus.