marginàlies

La bombolla se sent astre poderós, hom diria, i just després de ser creada i d’emprendre el vol es converteix en un esquit de sabó aigualós que cau a terra prenent-se tot el temps del món. La criatura que l’ha feta, en veure com desapareix, diposita tot el misteri que li ha generat la seva gènesi, el seu vol breu i la seva extinció en una exclamació sostinguda i s’afanya a crear-ne una altra. La vol gran, clar, que es deixi veure i li costa entendre que, com més gran, més fràgil i, per tant, de vida més efímera.

Aconsegueix fer-ne una de mida moderada però tan intrèpida i desafiant com per fer-se ben amunt i posar-se davant el sol per enlluernar el seu creador, que ha de cloure momentàniament els ulls. En tornar a obrir-los, cerca infructuosament la bombolla abrivada.

Es demana si encara deu volar i per on l’ha de cercar;  si ha aconseguit superar els instants inicials, que són els més crítics, i tots els obstacles que amenaçaven la seva extrema vulnerabilitat. Ha bastat una aclucada d’ulls per a perdre-la de vista i al creador de bombolles li sap més greu no saber amb certesa si és viva i continua errant, que si s’hagués esvaït davant ell com totes les altres.

En farà més, de bombolles, i de totes és capaç de destacar-ne el tret singular, però el pes de la recança per la perduda li afeixuga l’ànim. Durant el dinar pensarà en la possibilitat que la bombolla exploradora vulgui retornar al seu origen per extingir-se davant el seu creador, com ha de ser, i frisarà d’acabar-s’ho tot per seure´s al portal de casa esperant el retorn.