marginàlies

Riure a plaer, tractant la rialla amb la màxima delicadesa –això és, deixant-la completament a lloure- perquè esdevingui el millor estri per fer net a fons el cervell, ha estat la darrera lliçó magistral que m’ha fet prendre el meu preceptor menor.

Jugant a lladres i serenos, ell el sereno i jo el lladre; ell darrere, jo davant corrent amb certa imprudència, en començar a notar el cansament m’he girat cap a ell i per demostrar-li que ja corr ben fort a tres mesos de fer els tres anys, ja que era a punt de tocar-me, li he fet una ganyota amb esgarip. La seva resposta no ha estat altra que esclafir a riure, el riure que no coneix fronteres i rebenta sorollós com els xaragalls perquè éssers i coses prenguin consciència de la seva petitesa o de la seva ridiculesa, en molts casos. Clar que s’ha hagut d’aturar per riure tan a plaer com li exigia el seu cervell en formació però amb tots els elements de saviesa perfectament ordenats.

Acabada la primera riallada, n’ha volgut iniciar una altra i amb un simple “un altre pic”, li he repetit poc més o menys la ganyota amb esgarip, que ha tornat a fer l’efecte que desitjava. I després de la segona n’han vingudes unes quantes més fins que el singlot provocat per tant riure ha recomanat una pausa molt més que necessària.

No cal descriure ni la meva ganyota ni l’esgarip perquè no farien cap gràcia. Ves per on, però, aquella carassa i el crit ridícul que a molts farien empegueir, han sorprès el preceptor, que ho ha agraït amb generositat desmesurada.

Anava a dir-li, per demostrar que havia après la lliçó, que les rialles estimulen el sistema immune, fan créixer molt el llindar del dolor, acceleren el ritme cardíac i augmenten significativament l’aportació d’oxigen al cervell, però sabent-ho d’antuvi, m’ha pres la mà per anar tot d’una a fer un bany, sopar i mirar una estona al cel per veure si hi vèiem cap meteor, que aquests dies n’és el temps.

No n’hem vist cap, de meteor, o de llàgrima de sant Llorenç, però mirant el cel enterbolit queia en el compte que les rialles, en la majoria d’adults, no passen de ser mitges; o de conill; a tot estirar, de marit; que de rialles franques i fresques, de les de cridar el singlot, n’esbossam tan poques com Perseids aconseguim detectar un cop o dos l’any. I així tenim el cervell.