marginàlies

El meu preceptor gran avui fa set anys i ho celebra mirant el temps des del blau més trapella. Han fet un pacte, el temps i ell, segons el qual es respectaran els espais que un i altre obren i tanquen segons creuen o els convé. D’aquesta manera, el temps permetrà que el preceptor pugui esbrinar pacientment i obstinada el per què de tota cosa i els ordits profunds dels sentiments, i, com a retorn, permetrà que el temps li organitzi els aniversaris amb la màxima cura i festivitat.

No sap prou bé el bé que fa, el preceptor. No acaba de ser conscient de la destresa amb què tracta els esdeveniments i la quotidianitat per facilitar les biografies d’aquells que estan dins la seva àrea d’influència. Com a planeta principal, avicia els seus satèl·lits, tant que els permet rotar i traslladar-se sempre que retornin a la seva òrbita.

Set anys descambuixant protocols, descarabutant beneitures, orejant espais i reconstituint quimeres. Set anys de llustrar constantment el llenguatge, de precisar definicions, de detallar absoluteses, d’abatre murs, d’abalconar parets, d’estimular els colors. Set anys de musicar els contactes, de posar en solfa la pell perquè transpiri a les totes. Set anys de posar cor a les insipideses, d’engospar tot el que tira a l’aire la seva existència plena. Set anys apuntant tostemps als estels, que arribarà a conèixer a fons, com coneix i dona a conèixer els racons més insospitats i seductors de la vida.