Per ventura és ver que, volent vèncer les derrotes i desitjant fugir per sempre de la culpa i els seus devastadors sentiments, i per tal d’apagar com sigui el patiment que mai no ens deixa, ens és més bo de fer armar un crit estèril que no bastir una paraula mai no dita per escopir
Qui vol ser blau de lluna per no perdre’s l’espectacle de la desintegració dels esperits rebels i la rendició dels arrogants? Qui entén el silenci que apaivaga els anyells i la terra roja i posa preu a la veritat a través del patiment?
El llibre que no convoca comentaris es desfulla desatenent la insofrible verborrea dels solitaris mentre la bèstia demacrada de tir fa glopades de sang davant el tanc que aixeca tots els camins i fa dir a la pols que res no transcendeix ni té valor si no forma part de la suor dels peus. Com
pell d’estrassa carn de vas ossos cantaires caps alliberats boca estampada mans immolades lluïssor de dents fulgència d’aire dits sense tacte ullals retuts llengües travades llibres esfullats lletres narcòtiques cors enrocats jardins en el carner
A contra rellotge i a contrapeu. Llavis ressecs, l’aigua contaminada, el call obert, la pell engallinada. Córrer debades i a contrapèl amb els fonaments grollerament alçats. Escapar dels palaus de la misèria sense atendre les contrapetges. Camins entapissats d’espines, voreres plenes dels diners que ja no serveixen. De pressa, de pressa encara que sigui a
Pensa que ha arribat al punt on el record esdevé somni i en el que la vida de les contrarietats desatén les ungles i les rapinyades. Queden lluny els dies que veia emergir dels ulls de la gent una solitud intractable que es perdia i es desorientava entre la desídia de tot i de tothom.
L’impossible? Al fons a mà esquerra, com el camí de la mar que ens allibera de l’insomni o la possibilitat d’armar de valor el desig
la llum ja no fa de far i els núvols entrats en pànic descarreguen a la mar de tombes on l’esperança rubrica el lliurament d’armes
era pertot, la lluna, i tothom la mirava com si de sa blavor en depengués la vida la mort al prat creixia generosa i eufòrica com el concert de pedres i troncs de la riera no arribava als jardins la llum freda llunàtica i ningú reparava en l’oblit de les hores
sent la portada del vers i la rèplica en el cap martellejat pels oblits la sonsònia li pren el ventre i no li permet escriure res que tengui ànima la debilitat s’imposa als demiürgs i profetes, a la tinta que es fa mur
el silenci es tenyeix de roig quan la nit sedueix el buit i l’insomni enruna els murmuris se sent cavalcar l’amargura a la gropa de les paraules que no admeten ser negligides la bellesa s’exalta en veure tot allò que callen els ulls i senten les ombres noctàmbules
… i de cop la pua, la ganivetada a la terra, el vidre amb set de sang, el rovell de la frontera, el crit que passa com una ventada anorreadora, el desig perseguit… I tot d’una el garrot i la llendera, el cop a la barra, el cap cot, la ràbia reblanida, la paraula embarbussada,
No li importa abandonar-se en els falsos records. Ni provar d’elaborar noves evocacions a partir d’una espurna de memòria gairebé insignificant. Cercant records, ni que siguin fràgils, se sent més viva la boca i les paraules s’aclareixen, perden rigidesa i adquireixen una amorositat desconeguda. Els conta, als records, encara que no tingui qui l’escolti. Els
la mirada com la gota d’aigua que sembla que no vol caure, que es resisteix a no ser més gota d’aigua, que vol fer vida a la pua esdevinguda recer la mirada que vol ser pua d’aigua, una gota de llum a l’ull decandit extremadament frangible del capvespre que trontolla al caire de les parpelles
Voldria poder sentir cos endins els efectes de les paraules com ara sent el punt de dolor intens i constant, ben definible, rere l’ull esquerre o el deixant sonor de l’aigua que penetra lentament la terra gelada i ansiosa. Sentir el pessic a l’orella en dir desig, de la mateixa manera que es pot sentir