la mirada com la gota d’aigua que sembla que no vol caure, que es resisteix a no ser més gota d’aigua, que vol fer vida a la pua esdevinguda recer la mirada que vol ser pua d’aigua, una gota de llum a l’ull decandit extremadament frangible del capvespre que trontolla al caire de les parpelles
Voldria poder sentir cos endins els efectes de les paraules com ara sent el punt de dolor intens i constant, ben definible, rere l’ull esquerre o el deixant sonor de l’aigua que penetra lentament la terra gelada i ansiosa. Sentir el pessic a l’orella en dir desig, de la mateixa manera que es pot sentir
La quietud esmola ganivets i el desesper de les ombres aixeca ventades en el ventre de la nit. Els lladrucs dels gossos fan envellir les paraules i treuen dels rellotges els silencis desarmats de les hores. Els carrers ja no convoquen rebels ni eleva proclames ni passions el cos incorrupte de la bellesa. Caminam cofois
és la mar que ens arrela no la terra indefensa davant l’aigua en torrent nua enfront de les flames
passa el temps sense atendre cap paraula sense solcs sols demana per què ja no deim mare a la mar
fem bon seny i atenguem com convé la irrealitat i la inconsciència perquè marquin les camades i a la fi enlluernin
amb els ulls fixos en l’ull que treu la seva orquídia es plany de no poder fitar quan sigui l’hora la passió i el patiment fosc de la mort
a sa cara s’hi reflectia la imaginació que el dominava i per això somreia a la gravetat i escopia a la mandra sols delejava anar a lloure per ser llibre i tenir lleure per somniar que era lliure
tots esperen la sibil·la que ha d’anunciar a quins ventres poden confiar el demà de l’extinció
cap símptoma de res en la fosca sols la sang que lenta regalima
El sol encara no pot desfer la rosada i l’abraçada que vol ser caliu penetra com l’ànsia de l’equilibri. No cal dir res, els mots s’entretenen amb la remor del mar que no tem el rocam i amb la poca traça de la surfista que s’esforça per no perdre el contacte amb el grup. No
somnia el vellard amb corcs a l’esquena que ha recuperat la força i habita un camp de mar sota una nuvolada que voldria ser escull de coral per entretenir els peixos errants i la llum estranya que no coneix l’aigua calamarejant les ones més joves criden les llampugues per despertar l’alba mentre que la riba
No retiris la vista del que escrius jugant-hi els ulls i compulsivament. Pensa les paraules i corregeix sense deixar descansar ni els espais ni la febre de la precisió. Elideix i incorpora el que calgui per poder oblidar l’imprescindible, allò que resta de substancial. I deixa’t prendre fort per la fulgència del que rebutges, del
exigim el nostre Bach de cada dia per aturar el foc que apaga la llum
quatre trets a boca de canó perfumen l’aire impur d’un home de carrer