La festa espera la lluna i els que la celebren, cervesa en mà, somriuen com infants al tren primer de la tarda que desafia el temps cercant qui sap quins tresors i per a qui. Els caramels en vol substitueixen les aus ardents com a pregoners de les celebracions patronals reclamant l’admiració i el desfici
El bar porta el nom del mont més alt del Japó i el gestiona un matrimoni xinès que amb un grapat de paraules castellanes pronunciades a la manera cantonesa s’entén a la perfecció amb els clients habituals o puntuals. Fa estona que saben què són les tomàtigues de ramellet i com les han d’emprar per
la lentitud mai no es cansa d’estovar els ulls del capvespre ni d’encaterinar el tacte per ben alzinar les ombres cansades de ser captives de cossos que no transhumen com la por que mai no deixa d’escardar la voluntat intrèpida del desig o del dir mut de l’amor que sols respon a la crida dels
La glòria del món, si n’hi ha, ara s’entreté a assaborir l’olor de terra banyada i a empènyer l’inici del cant d’una cigala que no s’acaba de fiar de les clarianes que s’obren en haver acabat la pluja amable, ni en la resistència de les ales. De fet, les prediccions meteorològiques parlen de tempestes abrivades
Marga[lida] Prohens, presidenta de les Illes Balears, ha decidit eliminar el requisit lingüístic per a l’accés dels metges a les places que ofereix la sanitat pública de l’arxipèlag. Sap que per a aquests professionals l’anterior executiu illenc presidit per Francina Armengol, l’actual presidenta del Congreso de los Diputados, ja es va decretar una moratòria de
balcó hospitalari a la Tramuntana inútil conhort llum indeclinable l’aire fatigat els alens precaris la veu que balbeja pell i ossos de vidre memòria en guaret enyor d’abraçada ulls en cul de sac ditades erràtiques direcció única al cau del silenci
el parrupeig a tocar d’una tórtora que no trenca el son de la moixa estesa a l’ombra calda de la ciques el rellotge a punt de tocar les quatre la bellesa pertorbadorament nua de l’Anticrist de Lars von Trier una mosca adulta orbitant histèrica sobre el cap en vigília que sua i el silenci del
obrint la boca com si fos avenc endormisca els udols que mai no troben ressò en el silenci de la peixera des d’on desplega els colors vius de l’ànsia acuitat per tresmalls imaginaris voldria ser les mans d’aquell qui pren la carn com a l’instrument necessari per constituir el medi del desig i s’adona que
les mans noblement envellides cerquen quelcom, desdibuixen qui sap què a l’aire, sembla que pelluquin per a una boca absent, per a uns llavis sols desitjats cerquen temps, per ventura, allò que mai no han pogut acaronar, el que de sempre ha escapat del seu tacte delerós sense declarar-ne en cap cas la causa virtuoses,
la memòria, l’alè inconsistent o inacabat d’un escalador exhaust engolit per la pedra, una rosseguera de crits i lletres que davalla sense fer renou reservant-se el dret de fer-se sentir
escriure amb els ulls al pit nu de l’ombra primcernuda, esquerpa la set gran de flama d’ardor de foguera i amb els dits humits a la vidriera ostatge del baf que la fosca negra el foc enlluerna
sense terra per posseir amb l’abandonament per pàtria convertits totes els horitzons en miralls esquerdats i els boscos en abocadors de ferralla condemnades les profetesses ignorades les escriptures que veneraven la natura i la delícia de fer-la pell del temps i de tots els somnis alçar la veu per fer callar els idòlatres dels que
de la finestra al terra no hi ha espai per donar temps al cos per alar-se ni per emmordassar l’opressió i l’angoixa sols n’hi ha perquè la nit es trenqui i la desgràcia s’enardeixi espantant el llorer i els geranis que es copen com el puny el crit fa el camí invers i com un
dalt del pujol el cavull de la roba blanca feta talaia que sedueix l’aire i provoca el cant ritual del conrador cabut la roba estesa que vol ser l’arrel de la veu trement que agita que del crit en fa ferment de rebel·lia i bellesa el cavull que voldria ser call de serment màtria de
de la fosca ve la llum i cap a ella se’n torna cansada de ser miratge de reclamar llibertat al desert de la claror i de no poder estroncar la sang que, incontinent, raja dels traus fets pel temps al cos macilent de la memòria.