marginàlies

Pensa que ha arribat al punt on el record esdevé somni i en el que la vida de les contrarietats desatén les ungles i les rapinyades. Queden lluny els dies que veia emergir dels ulls de la gent una solitud intractable que es perdia i es desorientava entre la desídia de tot i de tothom. I com, amb els peus dins l’aigua, en els ulls dels qui nedaven hi veia morir les fulles i els reflexos dels mots. És l’amor, que trenca les copes de cava el dia de les noces perquè els amants trepitgin els vidres de la passió, acaba d’escriure, i esqueixa la nota tot d’una per toixa i bajana. Creu que és l’hora de passar comptes amb les anotacions que guarda rebecament i que no diuen res, que són insostenibles; i de passar comptes, també, amb la vida que mai no ha acceptat cap trau per satisfer el desig els seus botons. Deixar d’anar a cercar les galàxies que varen ser rebutjades a l’hora de crear l’univers, de deixar de llegir els poemes del gos, que lladren de ràbia, i de demanar-se on són les abelles que han d’inocular la immortalitat a les paraules. És ben hora, es diu, de deixar d’atendre els jardins de ganivets i fulles d’afaitar que custodien el seu cau que mai no obre a ningú i de no poder resistir la mirada de les rates mortes. I d’intentar volar quan el cel es converteix en un sostre infinit de solcs. I de voler que els seus gossos en mengin els peixos que el temporal ha deixat en els esculls. I, sobretot, de voler situar la frontera entre la mar i la tendresa.