tot de cossos vessant bellesa dansant en un abocador incontrolat de porqueria entre rates afamegades i ferralla reclamant l’òxid recercant l’alegria fera del que ja no és ni té espera del que abandona la certesa del que crida els rosegadors com si la mort tingués memòria
no en dirà res ningú de l’agror del cafè a l’alba del capvespre ni de l’anar convuls de l’ocell sense plomes caigut de la niera no s’escriurà a cap crònica l’audàcia de l’au que sap que finirà ni la ranera fosca de qui vetlla l’albada per escanyar l’espera
el zumzeig de les abelles desconcerta la claror que no sap si ha de quedar o deixar pas al capvespre s’enfila la quietud per les cames de la tarda omplint de calfreds la pell sedosa de l’equilibri s’agreuja el somrís del vell en repassar el que escriu com si no haguessin passat dos segles del
es revolten els camins per provocar la cridòria exultant de la garriga i l’espavent de les vides sense alè que s’arreceren a l’ombra de les estàtues fa escàndol la salvatgina per encobeir la veu escandalosa dels versos rebels fugits del dictat de qui mana i del carner on fa enterrar els poemes
bevem a glops la distància de l’oblit prenem el vas llarg i amargant de l’abandó renunciam per fàstic a tastar llibertat
acreix com la tempesta el desig de tornar a ser bigarniu per enfilar-me com l’heura fins al cap del llamp que ara s’afaiçona i forcar-lo perquè toqui de ple els paràsits de l’odi que, delerosos d’esquarterar la llibertat, frisen també de cegar la bellesa.
es desfan les lletres emprant la llengua del silenci i de l’aigua que prefereix callar per convertir-se en carn de claror en pell de signe
escriure amb els ulls en els traus oberts la set de la flama i amb els dits del silenci damunt la terra molla dels poemes morts que la fosca flameja
la delícia del fang la veu manyaga d’Ovidi l’olor del llorer que dansa l’aire fet pell de l’harmònica les escòries del temps el calvari del camí la mà que toca la mort
El reggaeton a tot volum que embafa i empudega els sentits i les coses que callen contrasta amb el gust exultant en boca de la xocolata negra cent per cent cacau que assaboreix el lector voraç i la dansa estranyament seductora de les tortugues que frueixen del sol nutritiu de la primavera en garriga. La
es fa mineral la distància i estilet el cant dels que s’allunyen
què es pot esperar d’un temps de miralls foscos, de tempestes àcides, de nits enceses, de crits ensordidors que escanyen les paraules en quarantena, de negacions de l’extinció que ja ens acuita? què pot llavorar en una terra ignorada i vexada, infestada de verins i de pols de vidre, dada als qui l’han convertida en
els instints manen i la matera s’imposa a la pietat al temps que s’aquieten les rossegueres i somriuen els cucs si vingués ara, la mort, de mi s’emportaria l’agrura d’un plaer que no arriba i el buit de la flor que fuig encara no sap que no podrà fugir de l’eternitat
estels ensostrats que entotsolen més que no sedueixen ciutats esmorteïdes sembla que la nit vol sal per enfrontar-se a l’alba, però envermellint-la, diu clar que la desitja
Recorda el dia que descobrí la solitud, de nin, una nit especialment fosca i sense cap renou per companyia. En percebre la seva presència es cobrí la cara amb el tapament del llit per fer-se invisible i enfora de l’abast de la fragilitat. Esperant que se n’anàs s’adormí i en despertar-se, de la soledat feta