SILENCI SATURAT
7 de novembre de 2022
0 comentaris
què vam ser quan saturava el silenci? un verb orb o un cop de vent en renunci
què vam ser quan saturava el silenci? un verb orb o un cop de vent en renunci
l’aigua que raja inútilment, mans brutes damunt pa blanc, les tisores que no tallen, la gana que no té espera, el telèfon que sona i sona, l’ungla infectada que maçola el cervell, uns versos estimats de Cohen –“per què no t’ajeus davant el ferotge tràfec de la teva vida diària i et deixes atropellar per
el cèntim que voldria arribar a la lluna el cor entotsolat que defuig les ombres el desig arravatat que bordelleja l’hivern desitjós de tractar les orquídies les ferides que reclamen les besades els llavis que no gosen tocar la terra el crit a la revolta que s’ho repensa l’hivern que ja no vol ser estació
mir lluny més enllà d’aquest capvespre que es precipita i per més que ho faig no complac la mirada
cap lletra cap boca cap sòl de vent cap paraula un esquit de saliva la porta que es tanca
La teranyina s’aprofita del ferro fragilitat efímera contra rotunditat envanida per dir que la vida pot ser una envescada
A quin ofici convoquen les campanes tan inquietes? No són de mort, tan vives; ni de goig, tan discretes
Onejant a tots els palaus, la felicitat de les manilles. Sobre la taula del legislador, la violència de la memòria. D’estora a totes les comandàncies, el cuir de la justícia.
Qui no deleja el goig d’allò que és ben efímer, o el tremor del desig i el do de les orquídies, o el pensar de qui et pensa?
Qui té por a la bellesa que sempre acuita, al so compromès del clavicèmbal, a la veu a punt de trencar-se de qui l’escolta? Qui té por al que no s’entén, a fer curt de besades, a la solitud del cant i a les lliçons de tenebres? Qui té por al foc i al dubte,
Si la guerra té senyors que la cuiden i alimenten, qui té cura de la pau, on són els seus servidors?
La veritat es deixa veure en les petges dels miserables i en el treball de les abelles. S’acaba el ball i volen sostres de palma que es creien de vidre protector de vides descalces. Se sent el plany de qui desitja i no troba qui li desplegui els mapes de l’emoció.
Els dits saben com s’han de moure per escriure el que no existia. Amb precisió mai no vista els dits fan dir a la ploma allò que el pensament mana que sigui expressat sense cap recança. L’inestable so del plomí fregant el paper acompanya l’escriptura a qui no li cal cap veu per fer dir
por a la bellesa que sempre acuita, al so compromès del clavicèmbal, a la veu a punt de trencar-se de qui l’escolta por al que no s’entén, a fer curt de besades, a la solitud del cant i a les lliçons de tenebres, al foc i al dubte, a la fulgència de l’or por al
Deia el padrí al net que havia vist córrer torrent avall el sol, sense fer estralls, i que en ser a la mar s’omplia el cap d’algues per treure el riure als qui van farts del seu ardor des de fa massa mesos. I el net se’l mira seriosament i li diu que, amb tanta