marginàlies

Hom sols atalaia el domini dels bacils i el silenci de l’univers en expansió. Ni la verticalitat del desig, no destaca en l’horitzó, rebentat pels addictes als coltells i a les infàmies. Sabates sense cordons i textos farcits d’injúries desafien la mar excitada pel llogre i el lladronici. No se sent cap corn ni trompeta que anunciï l’imminent esclat de barrobins o la caiguda de qualque fortificació financera, i les edificacions indianes cauen en cascada víctimes de l’oblit. Alhora, les barraques dels ousiders  són apedregades pels ciutadans cabals. De la pols que aixequen només en treuen el cap i la pala els escamots de buldòzers que regnen en els carrers convertits en trinxeres.

La torpor i la confiança carcerària aboquen molts ciutadans a l’alienament i a la insània, i cap reportatge de suplement dominical no se n’ocupa. La ciutat pren les traces d’un bodegó que aixopluga mercenaris de tot pelatge i ni les fulles dels plataners que acaba de despenjar el vent aconsegueix entendrir cap mirada. El que
més se sent és el xerric de la dignitat vexada i a ningú se li acudeix greixar-li els eixos. Les brigades municipals no estan per això, diu el ban de l’alcalde. I en el fons del paisatge, si es mig acluquen els ulls, entre la boira que neix de l’estupidesa, també s’hi colombra la més delitosa de les criatures, afermada de ventre i delitosa de mans. Els somnis no la milloren, en les seves anades i tornades de clochard o de carter canalla en cerca de
contacte. Sap bé que ningú no la pot descriure perquè no té la naturalesa de lletra i s’aprofita dels ulls que l’acaronen, que no la deixen tocar de peus a terra. Passeja l’encant de qui vol agradar amb una desimboltura que no és capaç de captar el fotògraf free lance més reputat. Li agrada agradar i esvalotar els pusil·lànimes, que ho donen als resos i als silicis. Per ella paga la pena la resistència.