marginàlies

On és la quietud? Se n’ha anat de casa abans de la primera llum. Tenim el sostre pobre, però mai no hem tengut goteres. Ningú no l’ha vista passar? És clar, anant tothom a la seva desatenem els detalls i les passes que no porten tacó d’agulla. I els detalls semblen indicar que qui més qui menys voldria fer fer a l’altre el fetge per la boca, que això de viure esquena dreta i voltat de súbdits i lacais és un gust que enganxa, com el tabac
i la comandera. A més, tothom s’ha deixat créixer desmesuradament les ungles i el cel s’ha omplert de rapinyades.

De veres que ningú no l’ha vista passar? Què com anava? Amb pantalons vaquers cenyits, jersei de coll pujat color fúcsia i abric tres quarts gris ennegrit. És ver, no crida gens l’atenció, no fa girar la vista a ningú. De sempre li ha agradat passar desapercebuda i no sortir mai de botador, i això que és un confit, bella a voler. Així té més força per ser ella en tot i pertot, em diu. Em faria el favor, qui la vegi, de dir-li que

Espaten la por,
els teus ulls que es fan estels.
Aquesta teva
mirada que ve del foc
estella la follia.