marginàlies

Matina la llum i l’acer. L’insomni
encara tresca pels sediments de les hores
on el cagaferro rutila
per enganyar els malsons. Puja el cafè
fent el rogall dels moribunds. Demana
ser pres així de bullent per desafiar
les defenses del paladar i de la llengua.
L’escriptura fa revenir la ràbia
de tot plegat i s’entesta a dictar consignes.
La nit en vetlla no volguda
militaritza el temps. L’agitació
per no trobar la son s’enfila
per les parets de l’ànsia i aixeca
mastelers per a banderes pirates.
La mar en nits sense gens de son congrega
naus fantasmes. Tot calla i la foscor impenetrable
del cel aplaca coratges. Sense lleganyes
que facin de sedàs, s’estufen les paraules
que de sempre han actuat d’agents repel·lents.
Me miren i se’n riuen, les lletres.
Escampen els papers amb les anotacions
dels darrers mesos i riuen com els folls.
Em prenen la boca per esgarrinxar-me
la llengua amb els seus ullals esquerdats.
Matina més l’acer que no el dia.