marginàlies

Volen, volen… els teus ulls, Neus,
que estrenen catorze mesos,
catorze arcs del cel que enfilen estels.
Ulls que et beuen, que et prenen i et beuen
com si fossis calostre,
i no t’amaguen res, ans al contrari:
de lluny et riuen les ganyotes
i en sentir-te l’halitosi esclaten en plors.
Perquè ho veuen tot, Neus,
els teus ulls de mar,
i de tot en retenen el sentit.
Emperò t’ho calles i ho dónes a les baves
perquè ens en facem càrrec.
En algun paper (o en el teu clatell, Neus?)
està escrit en vers que amb la mirada
es forma la clau de volta del benestar:
com més endins pots mirar,
com més a plaer pots aviciar el mirar àvid, Neus,
més es desboquen els corsers
d’aquesta oradura que es fa dir felicitat.