marginàlies

Amb tanta d’aigua, criarem escates, es lamenta el padrí a la fornera, que encara porta la son encastada  a l’obrar. El jovençà d’institut que passa per davant el forn no en fa gens de cas, a la pluja: empara el plugim amb descaradura barbameca. El serrell que li cau sobre el front celant-li els ulls fa les funcions  de visera i tendal. No té gens de pressa ni fred: calça bambes de lona que atrauen els bassiots i va ben atzanet de roba. Els que no tenen eima no coneixen el fred, torna a sentenciar el padrí mirant els calçons caiguts del jove, amb el pa a la bossa i l’ensaïmada per a la seva dona a la mà.

La tract com a una reina, a la meva dona, es torna a dirigir a la fornera jove que deixa caure  fastigosament la mirada. Que anares de gresca, anit, tan mústia vas?, li demana amb autoritat i  murrieria anciana. No, mestre, respon amb molt d’esforç la fornera: tota la nit he anat de ventre. Uep, això no són bromes, nina. Vols un bon remei casolà que funciona millor que cap píndola? No, mestre, la metgessa ja em tracta i ella sap com aturar la diarrea. No saps com te compatesc, nineta, i això d’ara rai, demà, que no t’aguantaràs de tan eixuta com quedaràs. Ai, no me digueu això, mestre, no me’n manca d’altra! Perdona, som tan xerrador que amb molta freqüència xerr de més. No, no passeu ànsia.  Sí que en pas, no et pensis. Ja m’ho diu el meu nét, que som un cotorrot, que paresc una peixatera del meu temps de nin. No és ver, mestre, us ho dic jo que també m’agrada conversar. Passa que els poc xerradors confonen atenció i simpatia a fer safareig i no van tan errats mai. Mira, en això tens raó. Aquest nét meu, en Gostí, ho és, sull, i molt! I no n’amolla ni una mai de més, com si comptàs les paraules! Home, no sigueu exagerat, tampoc, que el vostre nét és ben agut i amatent. Ui, ara veig que t’agrada. No, no, no confongueu els termes, mestre; que sigui amatent no vol dir que m’agradi, eh! Mira, no em faria res, que ell i tu… Però és més rar que un cavall verd, en Gostí. Fa versos, però d’aquests estranys. Me’ls fa sentir sempre. I jo, per mirar de capir allò que volen dir, li deman que me’ls repetesqui un o dos pics. I ell que es pensa que ho faig perquè m’ha agradat! No et negaré que li faig bona cara, ja em diràs, que per un nét faria l’ullastre esbrancat! I per més repunyeteria, nina, com que tenc facilitat per aprendre’m les coses de memòria, no debades vaig fer teatre quan era jove, retenc els poemes i encara que no m’agraden gens, me van de banda a banda de cervell un grapat de dies. Féreu teatre, vós? Sí, però escolta el darrer que em va dir ahir i ja em diràs si no es podria dedicar a estudiar més anglès, el meu Gostí. Escolta:

Cremen les ales.
Els versos no diuen res
si l’ombra parla.
De gambirot ve la mort
dansant damunt els calius.

Què et pareix? Més anglès i més números, ha de fer en Gostí.