Entre les mans, santuaris d’orquídies. A la rada, naus de misericòrdia. Voleien les veus de les torrenteres i els colors retrets de les papallones Solquen la terra els mots que desdenyàrem per ser massa clars en fer la proclama de la negligència i la traïda. Dels palaus mai no en neixen les aurores ni en
De sol, pressent el dia l’alba; o de llauna, diu la rosada. Llàgrimes fredes, deixen caure els cors de ferro dels navilis bruts i esquerps que contrabandegen per la mar sempre revoltada. Escates de peix enlluernen miralls de dames en finestra. L’espinada de la mar omple de calfreds els balcons de l’illa. Força delicat de
No es cansa d’ordir prodigis, la mar infecunda color de vi, mentre la son dels mariners borratxos s’asseu, retuda, en els escàlems de la nau un temps corsària. El vent roig, que ha arrasat el poble lluny de mar on els gossos dirigien les assemblees, és incapaç d’inflar veles, d’inquietar la mandra de la platja.
La llibertat és addictiva i la sang ho és de bon de veres quan, vessant-se, pot anar a lloure. La densitat de la malesa és força similar a l’aigua que controla l’embriaguesa dels continents i l’estelada. El poder de l’estupidesa delma els aimadors de la lletra, desestima la delectança.
Herois anònims manipulen els somnis dels intocables i els versos del poeta que crida a la revolta.
S’agita el ventre de la boca, en sentir de quina manera xalen i riuen els centaures. Com desafinen les sirenes, adverteix l’euga delerosa de pernejar i tirar coces. Al corral de la granja els búfals pinten homes nus en cacera. Atenta escolta la grangera la veu sàvia de la lloba.
L’enderroc del seny i el seu estrèpit no espanten ningú. Com si tothom hi comptàs; com si estiguéssim sobre una falla o al costat d’un volcà. Entenem que tot plegat és una estafa però anam prou alerta a manifestar-ho amb la claredat amb què es mereixen ser tractades les terboleses de l’ànima. Ens entretenim a
Atupat i tot, vull fer pactes de ca amb aquests clapits continguts que disculpar volen la merda que els envolta. Pujaré a bord bordant com m’ha ensenyat a fer-ho la vida mòlta per la por a no fer-se notar: gola closa per no mostrar la boca desdentegada, virtuosament eixuta, sanada santament,
Omplim al reset la copa d’absenta, que prou desgràcies per brufar queden. I fes que calli el violoncel·lista, que ja li basta al vell amb la memòria esberlada i la parla a la biorxa. Brindem perquè es perpetuï la gana i segueixin covant ous de somera els ganàpies i els toixos que manen amb els
Cap al minvant i panxa a l’aire la lluna afirma taxativa que el temps no sap llegir ni escriure. Calla, boja!, li crida l’òliba, no sé com ets tan trapassera! Silenci reclama la boira, que el llimac vol dir qualque cosa. Res, que me’n vaig en bicicleta allà on aquest món farà figa, que les
Trens que l’abandó dormen. Tortugues mansuetes que devoren lletuga. Bótes de vi que anhelen assimilar-se a taules altes domesticades. Dos lleonets de bronze, símbols de vells imperis, guarden el cementiri. Desencisat davalla el riu des que somnia ser cau cosmopolita. Vol prenyar la badia, la desembocadura.
Vagons en via morta que delegen esgarrinxades. Els rondinaments del vell que travessen la calma de la migdiada. Dues tortugues que s’atipen de lletuga abans de començar la hibernació. L’olor de creosota que s’apaga, estremida, d’esquena al temps que regalima com si fos bover. El rellotge de l’estació aturat a les nou clavades, un angle
Callen els murmuris quan senten el cercavila de la pluja. Remors de sabres dins la fosca no delaten cavalcadures. En pistes de gel encarnades l’odi ha convertit les artèries. S’atansen els ganivets que del ball n’han de fer tragèdia. El tall hissat cap a la lluna i en terra la sang englevada. Naixeran solituds dels
No es disparen salves per als molts que llepen l’aspror de l’abisme, l’enganxosa llengua dels alens apàtrides. Gossos de dents blanques padrastres de pobre giten a la vora dels caus i les grutes de la desmemòria. Han tornat de ferro els tatans d’antuvi, els que desventràvem. Se senten les llàgrimes dels jocs que fugiren.
Ara, la quietud desesperant dels niguls que han envaït tot l’abast de la mirada envidreïda, almoina un nom per a la llum que acaricia i que no acaba de ser claredat. Un mot precís que, també i necessàriament, hauria de contemplar el desig de la mar d’aquesta alba aviciada entossudida a ser volta celest.