S’ha aixecat molt d’hora per descriure l’espant de la daina en sentir el tret que no l’ha ferit i l’espant perenne del mussol, i sols ha estat capaç d’escriure que l’odi i l’oi són tan matiners com ell. Escriure amb poca llum no reforça la lletra, deixa escrit a la mala tot seguit. Jocs d’ombres
Prou d’heroismes: facem part de l’esplendor dels miserables. No som més que el sediment tòxic d’una quimera.
Als seus peus la mar i al front les hores mortes. Tem l’esperança i la llum de l’espasa sent l’espai de les ones. Herois anònims manipulen els somnis dels intocables i els versos del poeta que crida a la revolta.
La pàgina tremola; no ho fa el bolígraf, car la vanitat s’imposa. Hom no s’atreveix a escriure que el foc ha arribat a la cala i demana parlar amb l’aigua, que s’hi avé. Dura poc, el diàleg: resta la mar i s’esvaeix l’incendi. Sortint estalvi de l’horror s’imposa la peresa, les ganes irrefrenables de no
La llum fa la rosa dels teus ulls. La claror justifica mirades. Els colors anticipen paraules. El vers sap com crear vies làcties. L’albada ja porta la fatiga. Vigila els pètals i les aurores. Urticant és el bes matiner. Pensaments boreals vents empenyen. Aires de foc atien lascívies. Llueixen els cossos sota l’aigua. El viu
Instal·lats en els confins de la paraula és possible accelerar la fusió del bes, l’única energia capaç de pacificar l’alè o d’inquietar l’ensopiment de les hores.
Em sec a la cadira plegadissa davant la mar que contrabandeja amb la verdor. Esper el jove que mamà lletrada, lluny del pare, un amo sol almoinant esclaus per conrear pedreres. Passa primer sa mare, pàl·lida, dins el tren mansuet que solca els espadats. Treu el cap per una finestra, la dona, i li relluu
1 Si la llibertat esclavitza, no és segur que la veritat ens alliberi del gust de les seves proclames. 2 La victòria ordena, reglamenta, fixa i divideix; exacerba la calma, engata i contamina. 3 Nombrosos jornals de feinota feixuga ha costat ben dir senzillament i clara que ens falta llum i tinta.
1 Els horabaixes dels diumenges es feren per pescar versos, per encalçar poemes entorcillats, burxetes. 2 Lentament passa el tren deixant la ciutat i el nin li fa adéu. Tan petit i ja comprèn que amb el temps no anam enlloc. 3 Necessita un cos, la vida, per no ser un frau. Els absents i
Ser res; cerres, en tot cas, de sons somniats. Qui sap si somnis de simis. Com sigui, ens hi jugam la vida, en ser serra mamerra, olla de terra, olla d’aram, patatim-patatam. I també en no ser res; en ser arrua rasa. Ja ho sabem, que no té nom, el món, ni tel la llet
La finestra que s’obre al llevant deixa entrar la nit mentre la de ponent encara fulgeix: és hora, doncs, de desequilibrar la prudència i d’escampar l’encanteri. I de no parlar per parlar, ni d’escriure perquè hi ha temps per tot. Qui desa i com l’exigència de ser curosos amb els mots i les causes que
ESQUELLA Quan parla d’ocell l’interromp el picarol que cerca ovella. Passen de llarg els colors en migrar la veu vella. CASCAVELL Les perplexitats i els atzars sempre acaben dictant judici. Amb la vista cansada quequeja la mirada.
Si dic mar, clamo l’amor davant una aurora que amenaça ruïna. Si dic mà, invoco l’espinada d’un llamp blasmat. La bromera que escupen els esculls banya les anques de la jove encantada d’agradar mentre la llum, espantada, fa una crisi de pànic. Si dic amor, vull dir funambulisme. Caic no caic van i no tornen
La brigada municipal no repara ni en estrèpits, quan la son del veïnat no fa molt que ha fet el ple, ni en l’aigua –no potable, segons indica el camió cisterna- per netejar els carrers. El degà dels moixos del barri se sap bé els horaris dels empleats municipals i ja fa estona que ha
Manta vegades voldríem que algun dels prohoms que ens tenen el cor robat ens digués que no sabem estimar-nos com cal ni perdonar-nos quan convé. I si és cert que volem entabanar-nos amb l’alenada capaç d’engegar la construcció del casal dels somnis, es tracta d’acceptar sense retops que amb excessiva lleugeresa i frívolament feim ús