Ens separen els esputs, estimada. Ens allunya la radioactivitat dels addictes al garrot, que manen generació rere generació. No cal que estripis els coixins per proclamar alegria, estimada. No en sortirà cap ploma, tanmateix, que ens envoli les somniades. Queden tan lluny, les llums de l’alba! I a tocar, sempre, l’aspror del càrritx que ens
Marques inquietants d’almangra en els lloms esquinçats i tristos de les elefantes eixorques que no troben el cementeri. Remors de vents i terratrèmols que reten lleones, canonges i altres éssers de l’horabaixa que enlloc no troba la badia. Fileres de mots que aclaparen, columnes de lletres minúscules per poder enderrocar l’imperi dels rucs, el niu
Diuen que la memòria col·lectiva ha proscrit els mots proparoxítons. Així, l’au cega de la confiança vola baix, per sota de l’aspror d’aquests dies de toc de queda. La ceguesa de l’escriptura ensordeix la paraula de la mateixa manera que la fetilleria de la mirada als ulls els fa dir mentides. Si la veu no
Diré el silenci blavós que sermoneja, l’aire que alena. Si te dic als ulls: parla’m, demano que m’escoltis.
Cauen cortines d’aigua que amenacen la salvatgina, els clochards i el soterranis. Els ulls de l’amant s’emmirallen en les galtes de la pluja almoinant afecte: Guarda’m de les paraules que volar volen. No em demanis res si vols accedir a la llengua. La por de la prudència ens ha apagat la torxa dels rebels
Enlluernat, el mascle alfa, confiat però amb prudència, camina fins a la clapa de la garriga per sobre de les capçanes nevades dels arbusts i les alzines. Encerclant el foc, l’esperen els cadells i les femelles per qui arriscà la ventura. La més jove s’humiteja els morros i s’obre als somnis. Ho sento, deixa anar
No serà la saviesa l’origen de la malura que delmarà els nostres pobles. Tossuts com els braus que mufen incansables capes i ombres -aliens a l’espectacle que genera la tortura-, estrenem nous esclavatges i els aclamem com si fossin els redemptors cibernètics que hom espera des que l’aigua davalla radioactiva. S’escampa la neciesa bescanviant-nos les
Llavorem la nit en coma, que deixi de ser el preludi d’un arenal sense límits. Sembrem-la de macs i pedres perquè la mort hi ensopegui. Que l’escampa el vent s’endugui i els besos batin la terra. Su-aquí no plou la festa: el cos envellit d’un home es dóna als cans dels responsos. Ací s’empedren les
Plou molt i amb intrepidesa. Resisteix bé la gavina. La mirada no descansa rera la cortina d’aigua. Dits de neu dins peus de glaç. Xopa es presentra la parla quan la fredor més trepana i dir per dir enlloc no porta. Dits de neu dins peus de glaç.
Tiren amunt les camades per evitar el toc de queda del seny que decretar volen els serfs de la dictadura. Serem rebels perdurables si no arraconam els somnis i alam l’anhel dels desitjos per fugir de l’esclavatge. Astutes passen les hores del plaer si són tractades amb la cremor del desfici i el
Ran de mar revenen les ganes de fer memòria dels dies resplendents que surten de mare. I d’ajustar les minuteres i l’arena del temps que escapa dels armaris i dels rellotges. Un salacot, el sol demana. Com el jou la bístia, crida la melangia la tristura. L’aigua de la cala és gelada, encresta els mugrons
En algun paper, per ventura, o escrit amb sang ensalivada en clatells acabats de néixer, es deixa dit que la clau mestra de tot plegat és la mirada. I el desllorigador, la rella en què es torna en tocar marines humanes, o les obertures que practica en els panorames. Sempre aviciar el mirar àvid, vet
Campanars acabats a mitges celebren la fe de l’alcalde. Lladra una cussa a gola plena en espetegar la primera rodella dels focs d’artifici i al punt la urbs esdevé canera. Els vitralls de la Seu pateixen, però cal atendre els capricis del nou virrei i el seu seguici. El vagabund no es perd la festa:
A punt de gran dia, hem davallat a na Foradada des de Son Marroig. El dia, impropi d’un diumenge de gener, hi acompanyava força. El març del dos mil vuit fèiem la mateixa caminada amb na Xima, la nostra terrier, i en veure com li costava pujar, veiérem a les clares que l’animalet ja era
Nàiades cantant a les oliveres teixeixen senyeres de pell i seda en veure arribar als atols les aurores dels dies propicis als armisticis. A l’illa, plena de llum i d’escuma, els camins de mar pugen a la serra més alta per fer el cel més accessible a les nits narradores d’odissees.No senten calfreds en besar