marginàlies

No es cansa d’ordir prodigis,
la mar infecunda color de vi,
mentre la son dels mariners borratxos
s’asseu, retuda, en els escàlems
de la nau un temps corsària.

El vent roig, que ha arrasat
el poble lluny de mar on els gossos
dirigien les assemblees,
és incapaç d’inflar veles,
d’inquietar la mandra de la platja.

La posada on els errabunds
esperen sentir cants de sirena
no pot veure la lluminositat
de la mar ni l’afectuositat
extrema de la saladina.

A plom, sobre l’aigua de la badia,
les roques admeten de bon grat
les defecacions de les aus,
els renecs dels calàpets
que s’emmirallen en el sorral.

Els bevedors llançaren ses llengües
de pedaç a la llar de la posada
i tot va ser un gran joc de foc.
Tan gran ha estat el dia
que la tenebra és aclamada.