El mossèn entrà al bar arrossegant els peus. Mirà l’amo amb els seus ulls de llangardaix, arcà lleugerament les celles, el saludà com si li costàs una enormitat i s’assegué a la taula que solia. D’un tros lluny, el taverner, corprès per la macilència del venerable, li demanà si tot anava bé i el prevere
Ja sé, amor meu, que la promesa era un vers sense sang, un vers peix tot reclamant la corona d’aquest regne de pedres sense saliva. Però a voltes cal fer part d’un esput pel gust de veure’s morir com cal: retut als peus descalços de la dignitat.
Dansen els monòlits i les plaques de foc per fer venir la pluja de la confiança. S’estira el cel de l’alba perquè el sol escalfi els rocs i el recolliment del taumaturg. Germina la claror i el vocabulari s’escura la gola. Xiscla la milana i li respon puntual la txalaparta. Tot el turó és paraula
Reclamo silenci, que sols parlin els dits que tesen els arcs, les sagetes dels escarnits, les argolles dels esclaus. Reclamo injustícia, que legislin els ilotes, que jutgin les hienes, que es proscrigui el mot. Exigeixo que es retiri la calma i que es rebi triomfalment el desassossec i el fàstic. I un cop desguarnits els
Panteres de paper que miren fit a fit la presa que badoca i li mostren la musculatura de l’astúcia, el poder de l’agilitat, la determinació de l’elegància. Pintures rupestres en els lloms de lleons exhausts, vells caps de guarda, retuts dominants a mercè de l’hora capvespral que enlloc no troba la mar. Bicicletes abandonades, sabates
Els apàtrides de l’erm no es cansen de dir que la pobresa extrema és la promesa terra de la llibertat. Els mots no paren els peus al temps que calla ni fan resplendir els espais de silenci que marquen els poemes. De què es defensa la pell? Per què recela? No li agrada ser la
Just botar del llit no és prudent exposar-te a la claror dels versos convertits en teixit edipós ni a la pols malsana del temps fugit que cobreix els coberts i els canteranos dels besavis. És l’alba de la galta marcada per la pantera, de la boca de set, del rem de la llàgrima. Tan de
És l’ardor de l’avorriment la quietud del llapis la densitat de la badallera el silenci que es malpensa allò que ensutja l’aire i ens fa anar de tres qui n’agafa quatre i fa venir la tos als guardians del tresor als hereus de la misèria als custodis de la memòria
Les hores que hem dedicat a desmantellar jardins quan ens calia trescar arreu, nus i en bicicleta, just ara ens passen factura: volen que siguem alens caquèctics a la recerca desesperada, apressant, d’una boca fuita, pròfuga.
Dels alguers profunds n’emergiran les illes que han d’apaivagar l’ànsia de glòria tant de temps naufragada
Ben d’hora estira la tovallola a Cala Torta. Tan dematí, només l’acompanyen tres parelles. L’aire que entra, es diu, evitarà tímidament, almenys ran de mar, la xafogor que s’intueix. No hi pensa estar molta estona, a l’arenal -un parell d’hores, com a molt- perquè no li agraden gens les aglomeracions i encara menys l’olor penetrant
Quan el dol per la mort d’Alexandre Ballester encara no ha remès substancialment, se’n va Bartomeu Fiol. Massa somada per a espatlles molles. El passat 5 de maig vaig publicar ací una crida a la lectura de “Carants”, la quarta lliurança de la seva obra poètica (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/196198) que ell tingué l’amabilitat de llegir i d’agrair-me,
De la pell morta en cau l’aroma dolça de les mentides, els parracs de les virtuts que han fet malbé l’anyada. Es trenca la mar en els talls dels ganivets. Els penya-segats es beuen tota la llum que els illencs foragiten.
Quan parla l’ocell l’interromp el picarol que cerca ovella. Passen de llarg els colors en migrar la veu vella. Les perplexitats i els atzars sempre acaben dictant judici. Amb la vista cansada quequeja la mirada.
Que xipollegi la mirada per la mar de vi i llàgrimes; perquè esdevingui rella, l’acer que cal per veure-hi.