Les teranyines vetllen la memòria de la llum fòssil arrabassada a l’aura dels plaers mercenaris Arena, raja dels fulls dels calendaris si és que la vida pot comparar-se a l’aigua de reguiu o de boca. La terra magra mercadeja en llàgrimes mentre l’albada, amb diligència, encén la verdor garrovera
Reposa, cos meu, descansa. Ja se’n van les abelles i els falziots que et destorben la claror tan costosa de reunir. Descansa, cos meu, reposa, que ja ve l’unicorn amb els records que t’han d’estormeiar la feixuguesa de l’alè, la insolidaritat de l’estupidesa i la ira dels injustos. Aquieta’t i deixa que l’aigua tèbia convenientment embalsamada
estores de vidres trencats reben els xais en sacrifici i no n’hi ha cap que es lamenti no és més rotunda la tristesa si s’embolcalla amb el silenci, rondina la vella que capta els carrerons fan de llitera al foc i a l’odi, i no s’immuta el mirar de la criatura en veure en els
Amor, sicòmor, taronger, ortiga, cirerer, peu de llebre i coragre. Amor, els discursos no són més que silencis assilvestrats que van a missa i a la seva, com la veu administrativament penitencial, descreguda, arrogant i engominada que no creu en res que no sigui mentida. Amor, no ens calen objectes per recordar on hem
El temps ens porta jeroglífics i tots els pertrets necessaris per ser experts en ventrilòquia. De grunyir com els porcs autòctons davant el banc del sacrifici en som experts des de fa segles. Ens cal com mai acostumar-nos a dir per dir, que el toix megarca confon els mots amb ganivetes. Manen silenci els
Un dia amb la claror auroral encesa veurem enfilar-se un fil de fum i d’amor en el confí de la mar que ens estremirà. Serà el jorn en què relluiran novament les empremtes que al turó sagrat hi deixà la dama bella i rebel que vencé, ningú sap quan, el sotmetiment bàrbar i les atrocitats
L’home de negre i amb copalta rosega carn crua a la cala mentre les nàiades musties, encamellades a les branques més gruixudes de les alzines, broden les senyeres del poble. Sospita que passen veloços llurs sentiments d’indulgència perquè com més carn acumula, més fort el crida la matera i el desig d’apagar alenades amb el
No és probable que la celístia vulgui donar recer i cobro a les pollines d’unicorns: la fe i el desig mai no basten per fer jocs de mans efectistes ni, molt menys, per obrar miracles. Que ningú no esperi que el terra, d’avui a demà s’entapissi amb les restes momificades de les enemistats que ens
Aclaparadors alens negres sembren la mar nostra de tempestes i empudeguen el cel que els voltors dominen. La primavera retalla les ales de l’esperança i els vels de l’alegria no prometent més collites. La sòlida pal·lidesa de la desesperança compromet l’expressió de la criatura que allarga la mà i no per demanar almoina. Qui veu
La son senyoreja l’alba dels murtons i de les dones que enfilen amants de ramellet. Tot de roselles ham sembrat els somnis el cervell de l’escrivent que mai no ha fet tard a l’escrivania. Tanta fressa matinera alenteix el pas de les hores i el sèrum dels pacients més aguts que s’aferren a l’aire incert
Fer miloques com si fossin versos no soluciona res, ni calma el delit o l’ànsia, però expandeix la mirada, que sempre és preferible a no sentir la remor de les rates en estampida. Cal superar el bíblicament justicier ull per ull, pel més agosarat i suculent llengua amb llengua. I que ningú no ens repliqui,
Sense nom no hi ha quimera. Així ho proclama l’aire rumbós de la maledicència que, com la serena foguera, socarra els líquens i les falgueres. Parsimoniós, el silenci, a comptes de mostrar les dents als estults i al tros de quòniam que els dirigeix, arreplega els estralls sangonosos de la mentida
Volem de la lletra a l’aire, al no-res de l’aire, que el dolor res no estranya. L’aire en res, res en l’aire. Tot és camí vers l’extinció. Resem per l’aire. Aire resat, aire serrat
Diré el silenci blavós que sermoneja, l’aire que resa. Si te dic als ulls: parla’m demano que m’escoltis
Llueixen les espases en traduir a signes els silencis del dèspota. El botxí no té pressa: pretén imprimir vàlua a la seva comesa. Pregant espera l’ànsia el cop de mar que tregui les restes del naufragi. L’amor la mort deleja: molt lentament i en vena, com fa camí la vida