marginàlies

Llavorem la nit en coma,
que deixi de ser el preludi
d’un arenal sense límits.
Sembrem-la de macs i pedres
perquè la mort hi ensopegui.
Que l’escampa el vent s’endugui
i els besos batin la terra.

Su-aquí no plou la festa:
el cos envellit d’un home
es dóna als cans dels responsos.
Ací s’empedren les ànimes
i en sa boca clivellada
la molsa de la derrota.

El vell reclama bellesa
dibuixant el dolor a l’aire
i la cap d’infermeria
li fa ofertes de fermar-lo.
Els aparells que el vigilen
no en volen ser testimonis.

Procaç, el vell, mostra el sexe
derruït a les darreres
alenades i a la febre
la carronya del desvari.
Burocràtica s’atansa
la mort clínica adiada.