marginàlies

Enlluernat, el mascle alfa,
confiat però amb prudència,
camina fins a la clapa
de la garriga per sobre
de les capçanes nevades
dels arbusts i les alzines.
Encerclant el foc, l’esperen
els cadells i les femelles
per qui arriscà la ventura.
La més jove s’humiteja
els morros i s’obre als somnis.
Ho sento, deixa anar el mascle
plorant: vaig fugir debades.
Ningú sap per on garbeja
la veritat que s’oculta.