marginàlies

Ens separen els esputs, estimada.
Ens allunya la radioactivitat
dels addictes al garrot, que manen
generació rere generació.

No cal que estripis els coixins
per proclamar alegria, estimada.
No en sortirà cap ploma, tanmateix,
que ens envoli les somniades.

Queden tan lluny, les llums de l’alba!
I a tocar, sempre, l’aspror del càrritx
que ens forneix de vencills per travar-nos
les fortors i les enravenades.

Una flor no fa estiu, amor, ni el tast
del cianur crida la mort, reina meva.
Somia llibertat, fill, que demà
ens espera molta feina al sementer.

Pintaria als peus del llit tot de llimacs
per marcar-nos el camí de les quimeres.
Llimacs caps jups tot esperant la lava
que ens faci dignes del millor Stromboli.