marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
22 de gener de 2012
0 comentaris
NA FORADADA I LA PELADURA DE TARONJA
A punt de gran dia, hem davallat a na Foradada des de Son Marroig. El dia, impropi d’un diumenge de gener, hi acompanyava força. El març del dos mil vuit fèiem la mateixa caminada amb na Xima, la nostra terrier, i en veure com li costava pujar, veiérem a les clares que l’animalet ja era vell. Moriria en pau i pacificant vint-i-un mesos després. En ser a baix, ran d’aigua, hem vist una cabra i un cabrit que desafiaven el vertigen i l’equilibri, tot cridant l’interès d’un grapat de màquines fotogràfiques.
La mar no bramava; entrava en el caló sense gaire estrèpit convidant i tot el capbussó.
Tanmateix, cap de la quarantena de persones que gaudíem de l’indret i l’instant, no s’hi ha tirat. Només una nina, sense camisa i mirant llépolament l’aigua, ha fet destralejar son pare. Pelant una taronja molt aromàtica -m’ha deixat les mans esmussades- sense perdre de vista les anades i vingudes de l’aigua, semblava com si aquella dansa de saladina també volgués tastar-ne l’aspror inquieta. I tot d’una he recordat l’adagi que assevera: Val més un gust que totes ses taronges de Sóller. Tan a prop de la Vall, m’he dit, no convé entremaliar tant la mollera.
Millor començar a treballar en la definició del nou verb filldeputejar. Contràriament al que pugui semblar d’entrada, es tracta d’un verb senyor, de
casa bona d’un temps. És rocallós, això sí, i poc donat a les pomeries, però tampoc no li costa, en comptades excepcions, mostrar-se marraner. Quan es diu, la boca en queda ben plena, d’ell. És eufònic i amb un camp semàntic extens i generós. La primera accepció podria ser: tocar sempre seguit allò que no sona a algú o a la col•lectivitat sense reparar en mètodes ni en eines i únicament per satisfer les seves ideotes.
En sentir-ho, la mar no ha canviat gens de fesomia, senyal inequívoc que n’acceptava la formulació.
Davallar a na Foradada és un xalar, però pujar compromet seriosament l’alenada, raó per la qual definir la segona accepció de filldeputejar costa molt. Per ventura un altre dia radiant com el d’avui i amb la closca deslliurada…
Tanmateix, cap de la quarantena de persones que gaudíem de l’indret i l’instant, no s’hi ha tirat. Només una nina, sense camisa i mirant llépolament l’aigua, ha fet destralejar son pare. Pelant una taronja molt aromàtica -m’ha deixat les mans esmussades- sense perdre de vista les anades i vingudes de l’aigua, semblava com si aquella dansa de saladina també volgués tastar-ne l’aspror inquieta. I tot d’una he recordat l’adagi que assevera: Val més un gust que totes ses taronges de Sóller. Tan a prop de la Vall, m’he dit, no convé entremaliar tant la mollera.
Millor començar a treballar en la definició del nou verb filldeputejar. Contràriament al que pugui semblar d’entrada, es tracta d’un verb senyor, de
casa bona d’un temps. És rocallós, això sí, i poc donat a les pomeries, però tampoc no li costa, en comptades excepcions, mostrar-se marraner. Quan es diu, la boca en queda ben plena, d’ell. És eufònic i amb un camp semàntic extens i generós. La primera accepció podria ser: tocar sempre seguit allò que no sona a algú o a la col•lectivitat sense reparar en mètodes ni en eines i únicament per satisfer les seves ideotes.
En sentir-ho, la mar no ha canviat gens de fesomia, senyal inequívoc que n’acceptava la formulació.
Davallar a na Foradada és un xalar, però pujar compromet seriosament l’alenada, raó per la qual definir la segona accepció de filldeputejar costa molt. Per ventura un altre dia radiant com el d’avui i amb la closca deslliurada…
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!