marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

3 d'abril de 2014
0 comentaris

EL GOS QUE RIU ALS LLADRUCS DEL RIU

Riu el riu i el gos li lladra.
Davalla lenta una bossa de plàstic.

Calla el gos en veure-la passar però el riu segueix rient,

que sempre porta aigua nova i això és un alegria

que no costa res i val el món en expansió.

Fa uns dies davallava tan lentament com el plàstic
el cadàver d’un nadó.

Encara ara no se sap qui llançà al riu

de l’aigua nova i mansa que riu sense perdre mai

la compostura

aquell Moisès derrotat.

Riu, el riu, amb la lentitud amb què penetra

la seva determinació a portar aigua nova

a la mar que el rep amb amatença

i un ball d’onades.

El gos reprèn el lladruc per acomiadar

tot allò que se’n va o que fineix

contemplant la rialla del riu.

La ciutat no surt de l’estupor, car el cadàver d’un infant

no s’ha d’exposar a la vista de tothom i més en el riu

que somriu a qui el fotografia.

Riu el riu i el gos li lladra.

No se sap el nom del nin mort que va passejar

el riu el primer diumenge d’abril

però tothom s’hi refereix com en Moisès.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.