Riu el riu i el gos li lladra.
Davalla lenta una bossa de plàstic.
Calla el gos en veure-la passar però el riu segueix rient,
que sempre porta aigua nova i això és un alegria
que no costa res i val el món en expansió.
Fa uns dies davallava tan lentament com el plàstic
el cadàver d’un nadó.
Encara ara no se sap qui llançà al riu
de l’aigua nova i mansa que riu sense perdre mai
la compostura
aquell Moisès derrotat.
Riu, el riu, amb la lentitud amb què penetra
la seva determinació a portar aigua nova
a la mar que el rep amb amatença
i un ball d’onades.
El gos reprèn el lladruc per acomiadar
tot allò que se’n va o que fineix
contemplant la rialla del riu.
La ciutat no surt de l’estupor, car el cadàver d’un infant
no s’ha d’exposar a la vista de tothom i més en el riu
que somriu a qui el fotografia.
Riu el riu i el gos li lladra.
No se sap el nom del nin mort que va passejar
el riu el primer diumenge d’abril
però tothom s’hi refereix com en Moisès.