marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

21 d'abril de 2014
0 comentaris

LA CROSTA DE LA SOLITUD

Les nits s’encanten en les abandonades
estacions on hi acudeixen els pobres

en somnis amb la secreta esperança

de poder pujar al tren que creuen

que porta a la vida esplendorosa

de les engrunes i de les deixalles.

Ignoren que els trens mai no passen
per les vies mortes del pauperisme.

No saben que el tren sense baixadors

és el malson del derrotat, del captiu

de la seva pròpia inexistència;

dels vençuts per la solitud i la seva crosta

de brutor que els impedeix de percebre

la física i la química de les paraules,

el gemec insuportable de l’ànima.

Els pous i tot, defugen l’esguard

dels derrotats per la impotència

de no ser res més que cagaferro,

el cos delerós de certituds vanes,

de belleses ignotes per afrontar

la mort amb el decòrum necessari.

Entretant, lluny dels femers i dels pous negres,

una moneda contrita almoina mà de captaire.

No té en compte que un miserable no val

ni com animal de companyia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.