Les nits s’encanten en les abandonades
estacions on hi acudeixen els pobres
en somnis amb la secreta esperança
de poder pujar al tren que creuen
que porta a la vida esplendorosa
de les engrunes i de les deixalles.
Ignoren que els trens mai no passen
per les vies mortes del pauperisme.
No saben que el tren sense baixadors
és el malson del derrotat, del captiu
de la seva pròpia inexistència;
dels vençuts per la solitud i la seva crosta
de brutor que els impedeix de percebre
la física i la química de les paraules,
el gemec insuportable de l’ànima.
Els pous i tot, defugen l’esguard
dels derrotats per la impotència
de no ser res més que cagaferro,
el cos delerós de certituds vanes,
de belleses ignotes per afrontar
la mort amb el decòrum necessari.
Entretant, lluny dels femers i dels pous negres,
una moneda contrita almoina mà de captaire.
No té en compte que un miserable no val
ni com animal de companyia.