marginàlies

És anant pel camí sedegós dels melonars que voldria poder tenir una bicicleta a mà i partir escapat cap a qualsevol platja i acabar, màquina i ell, dins l’aigua com un temps hi acabaven les vaques i altres bèsties de bast o de córrer per goig de les voladores. Córrer i córrer, suant fel, sentint a tot drap el final d’”Armide”, no pensant en res més que pedalejar obsessivament per convertir-se en cuc i entrar en el ventrell de la terra per tastar la còlera dels cors invencibles i la glòria dels que ho donen tot per un esquit de desig. Tanmateix no està fet per la vida, per la vida que esperen que visqui les bubotes que el vetllen nit i dia, que li marquen les passes i li trenquen els somnis, que el vesteixen sempre sense desvestir-lo mai, que el deixen a la intempèrie xiuxiuejant-li a l’orella que la serena és el palau dels intrèpids, l’alcàsser dels coratjosos, el recer dels herois. Córrer i córrer, pedalejar fins a l’extenuació per fugir de l’ermàs que el manté tostemps al descobert, en el punt de mira dels depredadors. Bicicletejar fins a esclatar, fins a ser esquena d’ona.