marginàlies

La pols fa fils i els fils trenen la corda que, esguardant el punt de llum, defuig el pes o la càrrega.
La troca que reté la mirada de qui cerca malfactors entre la gent.
La que permet l’escriptura de qui se sent la boca com una ferida que supura sempre i mai no cicatritza.
La samuga que somnia un riu escandalosament ple de peixos que, desconfiats, no es deixen prendre i fan ganyotes als badocs.
La sima que reconeix que cap crit no és anecdòtic i que ja no queden racons per a l’optimisme.
La corda de pols reconeix que mai no podrà ser calabrot ni fer part de cap silenci en cap suite de Bach.