marginàlies

Per ventura tot depengui d’enraonar tal com ho dicta el seny de la insensatesa i de navegar a lloure pels intersticis de l’ànima convertida en paret seca.

I de descobrir codines entre l’estesa de boques convertides en ferralla que desatenen les paraules més desitjoses i acerades com el viu de la tendresa.

És hora d’acarar-nos als còdols i als rostolls que fa tant de temps que no admeten peixos, de fugir del nou edèn que no es priva de cap fruita i de l’amor que s’entesta a seduir el tedi.

I de repetir un cop i un altre que obrir camí és obrir la mar on el viure vola i la vida viatja sola buscant vela i nau que la facin enfora de la mà rica que no acull, de la terra vella que brama, de la pedra que per fer sang es creu que té cor i viu i glateix com l’amor que atia el foc abrusador de l’enemic.