No hi ha lloc prou ampli per a l’optimisme i la bellesa balla cada vegada més macada, lànguida i esmaperduda. Els millors versos s’escriuen tots damunt la pols africana i el fang dels estúpids, i els infants frueixen com mai de fer sang. Només tenim el gust per a les mentides i per exaltar els
Recorda, que la memòria no ha de ser una bassa llacorosa de paraules inacabades o de mosques sense ales. Recorda, que has de ser pedra en terra, freu latent, solc de sang i hàlit, terròs indòmit, pedruscall irreductible.
Combatem la sequera que ho abasta tot, ofega el verd i avicia la misèria bevent-nos la sang pròpia que havíem promès al déu més vell. Els insectes convertits en teies calen foc als boscos que s’han deixat morir per no poder contradir la nostra set d’aridesa. La nit s’exaspera i li lliuram els somnis en
La familiaritat acomodatícia de les coses que ens envolten fins a angoixar-nos no ens permet de fitar res ni d’abocar-nos al buit sense cap teranyina que ens espera. Cap crepuscle no és com hom espera o desitja i en cap vent no s’hi ha escrit res que no sabéssim ni el dia que naixerà rient
Per molt que diguem, ens agraden les parets, els murs i fins i tot les murades, ja sigui per delimitar una propietat, per defensar-nos de qualsevol eventualitat, per protegir-nos dels altres o per penjar-hi quadres o les claus de tot allò que “és nostre”. Si cau per qualsevol causa una paret (de cantons, de maó
No cal córrer per arribar primer a les viandes sabent que l’estridència del gust es concentra tot en les engrunes. Cap de les pedres que ens omplen les butxaques aconseguirà esquerdar aquest silenci que ens carrega els ulls amb arena i la boca en crit d’auxili amb salmorra i lletanies. Tot és lluny i la
Tot de camells que passen sense dificultats pel cos de l’agulla, el predicador extenuat que en l’altar hi veu una taula d’autòpsies, Bach a tot drap i els cops de tambor que del ventre en fan caixa de ressonància. Algú que prega, un altre que pega, la veu estrafeta d’una vella que exigeix que algú
Bresques de vespes com fanalets derrotats esguarden els tiranys sense rumb que solquen els ermassos lacerants de la misèria. S’enganxen en els núvols esfilagarsats plens de sutja, incapaços de dibuixar cap forma, badocs estaquirotats, inalterables davant l’avolesa sangonosa que cria incontinentment el pauperisme -que cuita de morir i de matar en pau- en els abocadors
Harmònica de vidre contra la solitud que s’enrodilla, cos que es plega com el silenci de les flors i de les violes. Viola de roda a favor de la pell en crit i encesa com la ira injusta de qui mana encerclar les veus i els bats Arpa de boca per empènyer el destí escrit
Desposseïts de la paraula asseguram que matant el temps el deturam i el conservam en ambre, i que allò que sentim a la boca de l’estómac, un volum dens palpable i olorable, és el dolor de no sentir cap pèrdua ni la deixa de cap instant de claror sense màcula. I tot per renegar-nos a
Cada instant es converteix en forma, en matèria, i així esdevé fita de la memòria. O es torna llenç de qualsevol mida que mostra els colors d’una alenada profunda i els viaranys que ha seguit la pell fins a convertir-se en feixa bategant, en camí fressat. Cada moment, un concert, un joc de sons per
Ser tot el dia de tots els jorns. Percebre tothora com el cor, ininterrompudament, sense haver de conèixer ni la nit ni el descans. Sentir clara, feta arc de llum, la remor que calla rere el que es diu per dir, per inèrcia i avorriment. El dia enter de tots els jorn. No cloure mai
Decretada la passa de temps, tothom se’n preserva fent-se closques de caragol i convertint els dormitoris en cellers. I de la llum que s’ofereix a gratcient són pocs els que n’aprofiten una ambosta per netejar-se les ocurrències, car és prou sabut que el pensar no és cap deure. El migdia no quedarà, tanmateix, s’excusa qui
El ganivet tradicional, esmolat a l’antiga perquè talli sense gens d’esforç, que escapça la part del palpís del dit que esguarda l’ungla de qui prepara molt curosament el dinar refrescant. Un tall net, irreprotxable, exemplar. Les gotes de sang que immediatament marquen camins que s’entorcillen per no anar enlloc. El moix, que és el primer
Acluca els ulls i s’apaga el far. Combat els records i els dies amb àncora per no sentir la crida de la boira, per no topar-se amb els ulls de les hores que fetillen els incauts i ullprenen els aprensius. Sols vol sentir la boca golafre d’aire i les mans que no es volen cloure