Fa un munt d’anys que es va perdre la clau de la caixeta de ferro (15x12x8 cms) que servia per guardar-hi allò que hom consideràs digne de resguard i d’aleshores ençà la mena de guardiola va del lloc més recòndit d’un racó a un altre, una singladura sense destí que ahir definitivament arribà a port.
Assegut incòmodament, aprofita que la malalta que vigila s’ha condormida, després de de veure avions que se la volien emportar i pintors de parets que li emmascaraven la cara just per poder riure per les butxaques, per seguir llegint “Laia”, d’Espriu: “Enmig de papers ratats pels segles, el cavaller va veure com els dies s’esfumaven
Ha somniat que passava la vetllada a Ciutat en un bar fet per a la conversa amb dos escriptors amics i referents, i que en donar-la per acabada s’ha ofert per acompanyar-ne el més gran a casa seva, a seixanta quilòmetres llargs, però per poder-ho fer ha d’anar a cercar el seu cotxe al poble
Ha entrat a la granja maleint les cervicals amb bec de lloro que li recorden gairebé constantment que el dolor és libèrrim i el domina com si fos un animal de companyia, com al fang que ha de ser pitxer o la representació d’un somni. No hi ha molts de parroquians, al cafè, i ho
I és que vivim sense saber viure, vivim malgrat la vida, que no es ver? Sé que és mal d’entendre, però és així. Almenys jo m’entenc, que és el que importa. Per què et penses que quan un es mor li deim tot consirosos que descansi en pau si el mort ja no és res
En disposar-se a acabar de llegir amb fruïció les quaranta-set darreres pagines de les sis-centes noranta-dues totals de l’última novel·la d’un dels autors que més l’encoratgen a seguir sent criatura humana que no es mama el dit ni ho dona tot per perdut, no pot deslliurar-se del somni que recorda de la nit passada. Tornava
Li deia el vell xarrupant una llimonada natural tèbia: “Per companyia no vull cap animal per no pertorbar-lo amb la meva indiferència. Tanmateix, la companyia està sobrevalorada i, a més, ja li va bé al mercat que ens ajuntem, que ens encollem, que ens emparellem perquè plegats som més bons d’entabanar i d’estafar”. Ell s’havia
No pot evitar assimilar tothom qui veu a un animal. Començà a fer-ho en sortir de la innocència per la precisió d’un professor poc preparat i gandul de llengua espanyola que sostenia que les cares de les persones trobaven el seu mirall bé en un porc o bé en un corb. Ell, que tenia la
Quan deixa venir els records, amb una freqüència que mai no sap si és minsa o excessiva, el primer que arriba, inexorablement, és el de la rata engrutada que matà amb son pare a la seva habitació, més continent d’humitat castigadora que no santuari de la son. Havia de fer els set anys, un diumenge
Ha esperat a canviar l’hora al rellotge de paret que té a l’estudi -i que tanta falta li fa- a les cinc de l’horabaixa, hora nova, i es demana quants n’hi deu haver que la canvien a l’hora establerta. Si hi ha qualcú que espera a què siguin les dues en punt de la matinada
Arriba al control de seguretat de l’aeroport una hora i mitja abans del seu vol i en arribar es troba la zona estibada de gent. Aixecant el cap entra tanta gentada, s’adona que només hi ha dos mòduls de control operatius. No aconsegueix saber què passa. Ni cap guàrdia civil ni cap altre personal de
Tus regularment i improductiva. Els seus constipats no canvien de conducta des de fa anys: acumulació de moc al nas que li produeix un mal de cap molt primitiu i picor a la gargamella que el fa tossir sense expectoració i que, en conseqüència, se li irriten les cordes vocals enfosquint-li i esquerdant-li la veu.
En veure la carta en el batiport de ca seva va somriure per matisar l’eufòria que l’envestí davant aquella troballa. Feia tant que no rebia una carta per correu ordinari que no fos del banc o de publicitat diversa! Anys, segurament. I li sabé greu que no dugués segell: una etiqueta amb la sucursal des
Li agrada conduir amb fosca i no en sap espinzellar els motius. S’hi sent còmode, senzillament, perquè creu que els altres conductors s’hi miren més, van més alerta, hi posen els cinc sentits menant els automòbils cada cop més amples i potents; i més segurs, diuen. A les sis i poc del matí la fosca
En entrar el metge, llegia: “I què dirà l’Ivan Zakhàritx no se sap, i ell mateix ho sap menys que ningú, perquè sap molt bé que no sap res i no pot ajudar de cap manera i que només va fent provatures a la babalà perquè els altres no deixin de creure que sap alguna