marginàlies

Ha entrat a la granja maleint les cervicals amb bec de lloro que li recorden gairebé constantment que el dolor és libèrrim i el domina com si fos un animal de companyia, com al fang que ha de ser pitxer o la representació d’un somni. No hi ha molts de parroquians, al cafè, i ho celebra ocupant la taula des de la qual domina tot el local.

Demana un cafè amb llet i un croissant de mantega a la cambrera tota de negre i amb ulleres metàl·liques grosses que se li mengen mitja cara i que no el mira mentre li fa la comanda. Tampoc no anota l’encàrrec ni li contesta: mou lleugerament el cap amunt i avall per indicar-li que ha entès què vol i que l’hi servirà a la taula que li ha indicat.

En haver-se assegut veu una al·lota que seu amb dos al·lots més a la taula que dona al carrer i  que li recorda no sap qui. La mira una estona tot confiant que de seguida recordarà a qui s’assembla però al punt arriba la cambrera amb el cafè amb llet i el croissant i ha d’interrompre necessàriament l’escrutini quan encara no sap a qui li recorda.

La interrupció sobtada estranyament li fa perdre l’interès per l’al·lota i retorna al que pensava en entrar a la granja: que el seu cervell li estreba la llengua perquè no digui bé  certes paraules que li poden comprometre el pensament i l’equilibri: tetrabromofluoresceïna, lixiviació, esternutatori, recidiva, delícia, amor, mort, cor… És la mateixa sensació d’inquietud, temor i fins i tot un cert indici d’asfíxia de quan, mirant una fotografia en què hi apareix, tot i reconèixer-s’hi, hi troba atributs nous que el desconcerten i n’hi nota a faltar d’altres que el sumeixen en un sopor escanyador.

Troba el cafè amb llet al seu gust i treu de la bossa el llibre que llegeix i el llapis. Podrà llegir a pler, la remor de la granja no arriba a ser renou i no es menjarà els afectes de la lectura. Una lectura que fins ara, ai las!, no li ha interessat gaire, no hi ha aconseguit establir cap simpatia. No n’espera res, del llibre, però, alhora, no s’atreveix a deixar-lo; cap llibre no es mereix l’abandó, es diu sempre emborratxat d’innocència. Com si deixar de llegir un text tediós li inoculàs un virus qualsevol; com si els llibres dolents -troba imprecís qualsevol altre sinònim- tinguessin la capacitat de revenjar-se en percebre que se són cedits a l’oblit.

A punt d’acabar el primer paràgraf llegit i les anotacions apressades que hi ha fet, recorda de cop i exultant a qui s’assembla l’al·lota que seu amb dos al·lots més a la taula que dona al carrer i en aixecar la vista per retrobar-se amb ella amb la mirada s’adona que ja no hi és, que ja ha partit. I se sent talment un llibre abandonat. Ja ho té, és la revenja del llibre per haver decidit deixar-lo per indigerible.