Des de dia 15 de juliol, Canal 33 i TV3.cat emeten cada cap de setmana la sèrie CANÇONS D’UNA ILLA.
La crítica adjunta aconsella veure el programa amb una mirada analítica i reflexiva per a no caure en el parany del discurs dominant i dels tòpics.
Tot i això, no cal parlar d’una oportunitat perduda, perquè l’aportació documental és rica i els errors d’enfocament poden esmenar-se en el futur.
Cançons d’una illa. Història de la música moderna en català a Mallorca, és una sèrie documental presentada per Tresques Comunicació, amb la col•laboració de la Conselleria de Cultura del Govern de les Illes Balears i de l’Obra Cultural Balear. El programa consta de 12 capítols de mitja hora de durada i un 13è, el darrer, d’una hora. Es va emetre la primeria de 2010 a Televisió de Mallorca (*) i coincidí en el temps amb les activitats que, al llarg del 2009, se celebraren per commemorar uns hipotètics 50 anys de la Nova Cançó que es materialitzà en un homenatge a la Universitat Catalana d’Estiu i activitats arreu del territori.
D’entrada, posar la sèrie a l’abast dels espectadors de la Catalunya continental és una bona nova que cal saludar amb satisfacció, perquè bescanviar programes que afavoreixin una major relació i coneixement entre les diverses regions de parla catalana és motiu de benvinguda, especialment en temps de persecució contumaç a la llengua i a la cultura. Aviat farà 300 anys que ens esquarteren, ens volen fer emmirallar cap a ponent i ens esvaeixen els llaços culturals. Així, doncs, tot i les prevencions que faré, em permet de recomanar el programa i convidar els espectadors a gaudir-ne, perquè la sèrie aporta documents gairebé inèdits, a més d’intel•ligents reflexions.
Dit això, he d’avisar que una part significativa del fil conductor, així com les intervencions d’alguns convidats, ultrapassa el marc respectable de l’opinió i precipita l’espectador incaut dins de les aigües brutes del discurs dominant, carregat de falsedats. El problema no es pot atribuir a la mala fe ni a la ignorància, sinó que és la conseqüència lògica d’haver optat per prioritzar el relat periodístic i haver defugit l’anàlisi crítica. Així les coses, la narració s’ha bastit sobre la història oficial (en bona part extreta de la premsa espanyola), majoritàriament escrita en clau de colonització cultural. En comptes de posar messions a favor del rigor i dir les coses pel seu nom, es va preferir no espantar l’audiència. En el primer episodi vaig creure benèvolament que les deficiències derivaven de l’excés en l’èmfasi divulgatiu, les presses en la realització i la limitació de recursos, però a mesura que l’emissió avançava es destapava que el problema era d’enfocament i de guió. Es volia un programa blanc i pacífic que evités el conflicte i semblés genuïnament “mallorquí”.
S’esquivà, per exemple, tot i la narració detallada que vaig fer-ne, la compra del Festival d’Eurovisió de 1968 efectuada per l’exministre Rosón, quan Joan Manuel Serrat es negà a representar Espanya si no podia cantar en català, una fita cultural rellevant per sobre la qual es passa de puntetes. Un altre cas és el tractament incomprensible que pateix Biel Majoral. En contrast amb el temps dispensat a altres, el cantant algaidí només apareix per opinar sobre Antoni Parera Fons, Madò Buades, Tomeu Penya, Maria del Mar Bonet, Toni Morlà i Ossifar, però de la seva aportació a la cançó catalana no es diu pruna; res de res. Ni dels enregistraments, ni dels recitals de combat, ni del compromís social. Molestaven les “Cançons Republicanes” a terra d’acollida forçada de borbons? Feia nosa “Jo sóc català!”, tan popular i cantada arreu? Hi ha més absències notables com la impagable tasca de promoció i divulgació de la música catalana al llarg de 30 anys feta per la Federació de Corals de Mallorca. O l’oblit de no destacar com calia el magne recital de juny de 1994 d’homenatge a Guillem d’Efak on, per primera, única i irrepetible vegada a la història, varen compartir escenari Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Raimon i els més significats cantants (Bonet de Sant Pere, Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, Antoni Parera Fons, Tomeu Penya, Quico Pi de la Serra, Miquel Pujadó, Marina Rossell, Josep Tero, UC, la Coral Universitària, Els Valldemossa…). Els exemples esmentats (i n’hi ha a rompre) contrasten amb referents magnificats. Tot plegat, delata subjectivisme ideològic i emblanquina el contingut.
El programa cau a plom en l’error a partir de l’àmbit cultural on s’insereix desarrelat. El fet que ho desencadena és la falsedat o, si més no, la inexactitud del sotstítol, perquè la sèrie no tracta “la història de la música moderna en català a Mallorca”, sinó en català i en castellà. No hi hauria res a dir, si no fos per la falsa publicitat i, sobretot, per l’àmbit en el qual se situa la cançó de Mallorca: Espanya. En tot moment, el marc geogràfic i polític del programa serà Espanya i no, com tocaria, els Països Catalans, ni que fos únicament per l’àmbit cultural al qual pertany la cançó. En el primer programa es presenta la cançó catalana com a filla de la música lleugera espanyola i s’oblida la nostra mil•lenària tradició trobadoresca, tan revifada a Mallorca durant el període republicà de 1931 a 1936, amb la cançó de combat dels glosadors, els cuplets, la cançó de picat, les codolades populars sobre fets socials, els romanços de denúncia i el teatre musical. Doncs… cap esment als autèntics precedents; ni paraula! Un inici tan equivocat provoca que apareguin referències que res tenen a veure amb les “Cançons d’una illa”. Desfilen cantants com Miquel Ríos i no apareixen l’alcoià Ovidi Montllor, el vigatà Rafel Subirachs, ni els menorquins Joan Pons i Lluís Sintes. S’escolten grups com el Duo Dinámico o Los Brincos i no Al Tall de València, Esquirols d’Osona, UC de les Pitiüses, Traginada de Menorca ni Coses de la Catalunya Nord. La llista d’absents mallorquins és molt llarga: Sa Rual Jazz Mort, Llunàtiques, Joan Martorell, Marta Elka, Germans Martorell… Amb aquesta concepció, no ha de sobtar que s’esmenti igual la “movida madrileña” que “Els setze jutges” i que les referències locals estiguin subordinades a l’àmbit espanyol i supeditades a l’òptica espanyola. Una prova escandalosa és que, a la sinopsi dels 13 capítols que apareix a les pàgines de TV3, no apareix ni una sola vegada l’expressió Catalunya ni Països Catalans; terres de llengua catalana, ni tan sols! En canvi apares sis vegades la paraula Espanya. Barcelona i València apaeixen una sola vegada… igual que Madird. En definitiva, el programa amaga l’àmbit català, esvaeix el lingüístic i brinda a la cançó “mallorquina” una entitat desarrelada del seu origen cultural; la fa vernacle, és a dir d’acord a la concepció romana: domèstica i esclava.
Els darrers episodis accentuen i validen el discurs abjecte i enfilen, amb l’ajut d’alguns entrevistats, l’allau d’atacs atiats des de l’espanyolisme. Talment com la darreria dels anys 60 s’intentà dividir la gent de la cançó catalana amb el debat de la professionalització i, després, el del bilingüisme (debat eixorc reobert fa dos anys arran de la Fira del Llibre de Frankfurt), la sèrie exhibeix, de manera gens innocent, la teranyina de tòpics amb els quals s’ha volgut menysprear la cançó catalana. Per fer-ne només un tast, vull assenyalar cinc de les afirmacions perverses que el programa presenta com a certes.
La primera sentència diu que cantar en català era “fer política”. La segona, que molta de gent cantava en català, perquè era més fàcil enregistrar un disc. La tercera, que de no haver estat per les subvencions, la cançó catalana no hauria reeixit. La quarta, que la cançó catalana era mediocre. La cinquena, que cantar en català va deixar d’estar de moda. És cert que aquestes consideracions, emeses per la premsa espanyola i els seus quintacolumnistes, fan part de les vicissituds i peripècies que ha patit la cançó catalana i, per tant, seria un error amagar-les. El problema és que les falsedats són expressades, amb iteració, des de la veu en off i sense brindar les rèpliques que reclama cada una:
1. Qualificar de politització un fet cultural bàsic, com l’ús normal i sense restriccions de l’idioma de qualsevol país, desqualifica els creadors d’opinió inventors de la insídia. Si cantar en català a terra catalana és fer política, presentar com a normal fer-ho en espanyol és tenir barra i mitja, perquè referma el discurs colonitzador!
2. Quant a la hipotètica facilitat brindada per enregistrar en català front a la dificultat dels qui ho volien fer en castellà, topa amb la contradicció dels mateixos que l’escampen, perquè també afirmen que només s’escoltava música en castellà i que per guanyar diners calia enregistrar en espanyol. Com quedem? O una cosa o l’altre! Si els empresaris només hi guanyaven en espanyol, algú creu que afavoririen la cançó catalana?
3. Quant a vincular la supervivència de la cançó al suport de les institucions és una manipulació cínica, perquè parlem d’un fet cultural que va nàixer, en plena dictadura, front a les institucions i a risc de patir persecució, multes, amenaces, prohibicions i, en més d’un cas, silenci i exili. És a dir, la cançó va nàixer en acte de rebel•lia. Pel que fa a l’aberrant afirmació que el rock en català va sobreviure gràcies a la Generalitat, el rebat el fet que, els anys 80 i 90, els únics que omplien camps de futbol eren els grups de rock en català. O és que els assistents hi anaven de franc? Això, mentre els gestors culturals s’afanyaven en contractar grups promoguts per les televisions públiques i privades per espanyolitzar les nostres fetes populars.
4. Quant a l’acusació de mediocritat de la cançó catalana és fer parts i quarts, perquè certament n’hi havia, de mediocre, però no més que la tirallonga d’enregistraments infectes que es promovien en espanyol.
5. Finalment, pel que fa a la “moda” (mil•lenària?), ja ho va dir Fraga Iribarne l’any 1969 referint-se a Lluís Llach: “cantar en catalán será moda pasajera” i va rebre la resposta justa de Joan Fuster: “Els Fragas passen; els llacs perduren!”.
Les cinc insídies replicades (n’hi ha més que localitzarà l’espectador atent) són exemples d’autoodi; és a dir, d’assumir com a bo el discurs de l’enemic. Com així el divulguen des d’un programa que hauria de fomentar l’autoestima?
Vaig accedir a ser entrevistat i a facilitar documents per il•lustrar el programa. Sense avís previ, a partir del segon episodi vaig veure que l’entrevista s’emetria esmicolada. Els fragments retallats perdien el context just i, sovint, eren presentats amb opinions antagòniques que, en no poder-les rebatre, em feien romandre en la indefensió. Malgrat tot, les aportacions degueren ser valorades atès el protagonisme que em conferiren: vaig aparèixer a 10 dels 13 episodis, en vaig tancar 2 i, fins i tot, la sèrie finalitza amb una intervenció meva amb un cant d’optimisme que contrasta amb el to fatalista dels darrers capítols. Una raó més, aquesta alta participació, per deixar clar que la meva presència no implica avalar el discurs del programa. He d’admetre que, mentre s’emetien els primers capítols, rebia felicitacions de persones que el valoraven i, com a primera reacció, se sorprenien en escoltar la meva crítica a l’enfocament global. A mesura que el programa avançava, les mateixes persones reculaven el seu entusiasme inicial. Un dels mals pitjors del discurs dominant és que entra, com el vi dolç, sense soroll ni amargor. L’agrura ve després! Per això ens hem de guardar de subtileses i desemmascarar les mentides! La crítica no és severa quan analitza fets concrets, sobretot si aporta proves evidents.
Arribats a aquest punt, després de denunciar l’eix provincià supeditat a Espanya, sobre el qual s’ha bastit el programa, algú pot demanar-me com així l’he recomanat tan vivament? Doncs, per tres raons bàsiques. La primera és que l’emissió de la sèrie pel Canal 33 i TV3.cat difondrà el coneixement de la música escoltada a Mallorca els darrers 50 anys. La segona, és que la productora ha fet una bona recollida d’imatges i de músiques, amb molts de documents inèdits o desconeguts. La tercera raó és que, tot i l’enfocament fonamentat en la narració periodística acrítica i oficial, hi ha intervencions que aporten intel•ligents i agudes reflexions. Algunes, fins i tot, brinden un excel•lent contrast i contrapunt. Bàsicament, apareixen entrevistats representants de tres col•lectius: músics, promotors culturals i periodistes. A risc de més d’un oblit, al meu entendre, moltes de les persones entrevistades informen o opinen amb encert: Francesc Aguiló, Pep Alba, Joan Bibiloni, Joan Ramon Bonet, Maria del Mar Bonet, Pere Bonet, Miquel Brunet, Miquel Cardell, Lluís Gavaldà, Miquela Lladó, Biel Majoral, Andreu Manresa, Joan Manresa, Tomeu Matamales, Biel Mesquida, Antoni Nicolau, Antoni Parera Fons, Mònica Pastor, Ferran Pereyra, Raphel Pherrer, Miquel Àngel Sancho, Llorenç Santamaria, Matías Vallés…
Que vagi de gust aquesta passejada per la música de Mallorca i els records que ens evoca. Els espectadors que no abaixin la guàrdia sabran discernir entre la rica aportació documental i el discurs submís. Així podran treure profit d’un bon projecte que milloraria molt amb quatre retocs i que, amb quatre afegits més, l’hauria transportat fins a l’excel•lència.
(*) Vull manifestar el meu suport i solidaritat a la plantilla de Televisió de Mallorca [M] que aquests dies ha vist com s’efectuava l’extinció de la cadena per part de les noves autoritats autonòmiques del Partit Popular. Una mesura que afectarà negativament el creixent i creatiu sector audiovisual i, sobretot, la televisió en català d’un mitjà molt proper a la ciutadania i ben gestionat i dirigit, gràcies a l’eficàcia de Marisa Goñi.
