Els signes d’interrogació (VII). Estudi de Solà (1976): conclusions

2.8    Conclusions sobre el treball de Solà (1976)

En una lingüística que no és precisament rica en teoria (aplicable) i en argumentacions (aclaridores de la realitat), el treball de Solà (1976) és una alenada d’aire fresc i reviscolant. És la mateixa sensació que tinguí als vint-i-pocs anys llegint els seus Estudis de sintaxi catalana (1972-1973), els quals em feren adquirir la convicció que no podria ser útil a la meua llengua sense formar-me en la teoria lingüística i tindre una visió universal dels idiomes. Estem davant de la primera característica positiva de Solà (1976): teoria lingüística i visió universal.

De la mateixa manera que una persona no pot ser lliure si no practica la llibertat en la seua vida quotidiana, una llengua marginada en la seua societat no pot desplegar una lingüística normal si els seus lingüistes no actuen d’una manera normal (és a dir, no local, no tancada, no florida, no dogmàtica, sinó argumentativa i de visió universal: l’arbre més s’enfila quant més arrela). Solà té eixa actitud en el seu treball: oferix una visió europea del tema, i mostra les causes simples de les dos opcions que hi han: posar els signes d’entonació només al final de l’oració (§2.1, 2), o també al principi (§2.2, 3).

Eixe esclat de claror (teoria i visió universal) en té més al costat. El primer és mostrar que, si tenim ulls, sabrem ensenyar que, en realitat, els balears, els valencians i els catalans tenim una lingüística al llarg de la història (§2.1; §2.3, 2-3), contra aquells que comencen i acaben pel mite creat al voltant de Fabra (predominantment, sense mostrar escrits gramaticals seus).

Els treballs bons aconseguixen més objectius que els que buscaven els seus autors. I diria que això passa ara. Solà admirava molt a Fabra (com mostra Solà 1987b). Però, en la investigació que comentem, diria que queden més bé els gramàtics de la Renaixença i del Modernisme (§2.1-§.2.3) que no els del Noucentisme i posteriors (§2.4, §2.6), Fabra inclòs (§2.5.3, 4).

La darrera aportació de Solà (1976) que destacaria és que manifesta la confiança que tenia en les persones, característica pròpia de l’humanisme. Això es veu en les dades empíriques que aporta, sobretot aquelles que mostren que, a pesar dels factors gramaticals adversos que es trobaven els escriptors, no han sigut pocs els que han procurat diferenciar les oracions enunciatives i les interrrogatives (§2.7).

Com a homenatge, diré que, encara que Solà i jo hem tingut divergències, no s’ha comportat mai davant de mi ni d’una manera dominant i repressora, ni mostrant una cara que no era la seua. I, quan hi ha eixa actuació, és factible mantindre la confiança i la col·laboració.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Signes d'interrogació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*