Un altre blog

Avui arreu dels Països Catalans s’ha dut a terme l’acció d’insubmissió civil més massiu dels darrers anys, per segona vegada milers de persones han eixit a les autopistes del nostre país per a dir que ja estem fartes, que no volem pagar més, plantant cara a l’espoliació institucional que suposen els peatges d’Abertis.

Ja hi ha veus que duen que la campanya crea confussió, però no deixen de ser veus interessades, els motius i la forma de realitzar la protesta han estat explicats a bastament, tant que fins i tot la gent del poble d’Alzira, a la comarca de La Ribera Alta, desprès de l’acció de l1 de maig, ja ho tenia meridianament clar, sols cal escoltar el que deien al programa L’Anàlisi d’Alzira Ràdio.

Fe d’errades: el PIB espoliat no és eixe sinó 5% aprox, errades del directe

El passat 25 d’abril, al Centre de Cultura Contemporània-Octubre, de València es feu el primer acte d’Homenatge a Joan Fuster, enguany que es celebren els 50 any de la publicació de ‘Nosaltres, els valencians’, per part de quatre entitats independentistes: MDT, ERPV, PSAN i Solidaritat per la Independència.

Fou l’inici d’una campanya que ens dura pel territori del País Valencià, la propera el 24 de maig a Elx, al Casal Jaume I.

Més o menys el que vaig dir el passat 25 d’abril fou el que segueix:

Posar-me a explicar a aquestes alçades què pretenia Joan Fuster amb el seu Nosaltres, els valencians, a més de pretensiós, seria, potser, absurd. No sols perquè ell mateix ho explica al llibre (i per si no havia quedat clar ho explicita al pròleg de la segona edició), sinó perquè en aquests cinquanta anys des de la seva publicació hi ha hagut una allau de textos, conferències, xerrades i ditirambes que ja ho han fet per mi.

Però a més, seria pretensiós perquè, quan es publicà el llibre, a mi em faltaven 10 anys per a nàixer, i sols en tenia 20 quan Fuster morí. Per tant, quan tinc cert, digam-ne, coneixement polític, ja han transcorregut molts anys de la publicació del llibre que en molts aspectes podem considerar fundacional del nostre pensament polític. No és, per tant, aquesta la meua font directa d’influència política, sinó que jo, igual com la generació que puc representar (per edat) i més encara les que em segueixen, rep sobretot la influència política de la gent que ha pres consciència nacional, d’eixos valencians dels quals parla Fuster al pròleg, la gent desperta que no vol resignar-se a perdre la seva, la nostra entitat individuada, que no vol deixar d’ésser el poble que som, que no vol cedir a la dissolució ni a la indiferència.

Eixe és un dels aspectes que no puc deixar de banda. L’obra de Fuster en conjunt i en especial la que avui ens aplega i que ens dóna aquesta etiqueta de “Nosaltres, els fusterians”, ha tingut molts intèrprets, i, com passa sovint, a l’hora de les interpretacions no hi ha hagut un trasllat fidel al discurs original, sinó que s’ha contaminat dels prejudicis, les preferències i les fòbies de qui ens ha interpretat el text. I tot plegat s’ha irradiat, ai, a qui ha vingut després.

No d’una altra forma pot entendre’s que hi haja qui s’empare en Fuster per a dir precisament el contrari del que ell cercava, per manifestar, per exemple, que cal un País Valencià fort, “independent”, que es puga enfrontar a l’estat i obtenir els mateixos drets que tenen d’altres territoris. Heus ací el sucursalisme pur i dur, el provincianisme, que en deia ell, un reflex distorsionat de la realitat que, a més d’estar abocat al fracàs, no condueix sinó a cercar aliances amb gent estranya al país, a augmentar la contradicció, a allargar una situació cada volta més insostenible.

En paraules seues: “Pot ser perquè se sentien ‘poca cosa’ davant el pseudo-Leviatan de l’estat borbònic, necessitaven ‘aliances’ més enllà del clos regional, i l’orientació centrípeta, natural pel mateix fet de l’existència de l’estat unitari, els induïa a sotmetre’s als clans del centre amb els quals trobaven alguna afinitat. I així, la ‘insurgència’ autòctona passava a ésser ‘sucursal’ d’una posició política que li era pràcticament heterogènia”.

Vull aclarir, que aquesta citació de Nosaltres, els valencians, fa referència a la política del segle XIX, i no a aliances recents que us hagen pogut vindre al cap (posem per cas i per exemple, l’estrafolària aparició d’Equo al País Valencià, que tan innecessàriament va convertir les forces autòctones en sucursal d’altres). És, en tot cas, el mateix provincianisme que amera també qui, a aquestes hores, s’emmiralla encara en allò que en diuen “els altres territoris”, i alcen la banderola ara d’un pacte fiscal, ara d’un concert econòmic. Sense entrar ara a considerar la inutilitat d’una protesta pensada sols per al consum intern (és tan utòpic afirmar que l’estat pot acceptar una negociació d’aquestes característiques com pretendre que un dia esdevinga federal), sí que voldria assenyalar que, de fet, acceptar eixe tracte implica que et consideres un més dins del grup, dins el “crisol de las requiones”, i que en comptes d’enfrontar-te a qui et sotmet, et limites a demanar-li que deixe anar una miqueta la mà. Déu estreny però no ofega, diu el refrany dels creients resignats: heus ací un estat fet déu i, sota aquesta concepció, sempre intocable, inviolable, immutable i etern.

Amb tot, no son aquests els únics casos de desvari que anuncia el text fusterià. Perquè també hi ha qui pren exactament l’extrem contrari, el de la confrontació esgotada en ella mateixa, el de les efusions infecundes que en deia: “Formes d’irritació col•lectiva que troben en la pròpia vehemència la millor satisfacció. En el quadre del seu destí ‘marginal’ de poble perifèric, els valencians no poden fer una altra cosa. O més ben dit: encara en podien fer una altra, i la feren. Que era: desviar l’antagonisme amb l’estat cap a un antagonisme exclusiu entre les faccions antiregimentals. Carlins, republicans i anarquistes –sobretot en l’últim terç del XIX i en el primer del XX– van esmerçar llur fogositat més combatent-se els uns als altres que no combatent les institucions estatals a què s’oposaven. És clar que ells amb ells havien d’ésser adversaris a mort, enemics irreductibles. Però el fet d’acabar malgastant tantes energies en una lluita petita, tampoc no podia conduir-los a res ni enlloc. Tancats en llur àrea ‘provincial’, això no tenia més significació que la de prolongar la revolta perquè sí, perdut el nord, en un estricte canibalisme domèstic”.

I és que a hores d’ara patim encara un excés d’efusivitat infecunda que condueix algunes organitzacions a preferir no saber res de les que treballen pel seu mateix objectiu, a no unir-se mai en la tasca comuna. Pesa més poder dir jo que nosaltres.

I, davant de tot això, hi ha alternativa? Sí és clar, i ens la dóna el mateix Fuster al text del qual parlem avui: queda establerta quan establim la nostra decisió de futur. La solució, al meu parer, passa per un pressupòsit bàsic: convertir-se en fusterià, en fusteriana, i no és un simple joc de paraules. Convertir-se en fusterià vol dir conèixer les nostres arrels, conèixer la nostra realitat actual, l’escenari que ell descriu i els canvis socioeconòmics que hi ha hagut; vol dir, evidentment, establir com a premissa bàsica que la nació que tenim són els Països Catalans (denominació que, per una altra banda, era ja emprada al segle XIX sense problemes); i significa, sobretot, no tenir por de dir les coses pel seu nom, significa evitar la paràlisi que deriva d’acceptar el mal menor.

I en eixa línia s’emmarca Solidaritat per la Independència: diem les coses pel seu nom, procurem tenir sempre clar que l’enfrontament és amb l’estat dominant, prenem com a marc d’actuació els Països Catalans i en reclamem la total independència. No acceptem fórmules falses i acomodatícies que no fan sinó mantenir-ho tot igual. Ha arribat l’hora de dir les coses pel seu nom. Amb naturalitat. Fusterianament.

Eixa és la nostra decisió de futur, eixe és el nostre front, l’aliança que els temps ens reclamen i que és, per definició, de progrés, una aliança per la independència que per damunt de les diferències, aconseguesca crear un pol per enfrontar-se a l’estat dominant, alliberant-nos-en i assolir la independència que ens albirava Fuster.

En veure el títol, el primer que et ve al cap és que potser el terme compromís no siga el més adequat, perquè, com tothom sap, les paraules arriben al nostre cervell plenes de connotacions, i a hores d’ara mesclar política i compromís en una frase evoca la coalició del mateix nom, la qual és prou lluny de les línies programàtiques independentistes en general, i de Solidaritat per la Independència en particular.

Cal tenir cura, per tant, amb la manera com traslladem el nostre missatge per aconseguir qui el rep identifique quina és la nostra tasca, en un escenari en què els mitjans de comunicació solen optar per convertir-nos en anècdota i, en comptes d’informar de l’eix programàtic de Solidaritat, és limiten a destacar els successos més cridaners que sol comportar l’activitat política intensa.

I en eixa tasca d’explicar com treballem per fer la transició a la independència, és igualment fonamental no repetir allò que la història ja ens ha dit que fracasa, i és el fet de convertir-se en un partit independentista però amb pràctica autonomista, tot plegat esquizofrènicament. I ací la tasca és ingent. Perquè han estat molts els anys durant els quals s’ha fet, a l’imaginari col•lectiu, un solatge que ens mostra un país amb moltes velocitats, i fins i tot pregonant la unitat però, a la pràctica, mirant alguns territoris d’esquitllentes, pràcticament girant-los l’esquena.

L’aparició de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) al panorama polític fou un trasbals per a l’stablishment: no pensaven que arribaríem al Parlament. Un cop dins, l’activitat de SI ha estat igualment una conmoció per a la política de butaca, de pactes de corredors i repartiment de cadires a les comissions. El profund coneixement de la maquinària parlamentària, junt a la incansable aportació d’idees i propostes, sense por de posar el dit a la plaga, i també sense por d’equivocar-se i d’assumir-ne el cost, és un model de política diferent, amb una transparència que els i les votants actuals exigeixen a les persones que els representen.

I en eixa agitació s’incardina el fet d’ntendre i atendre que la nació no és el Principat, i que un veritable partit independentista no pot acceptar la divisió territorial imposada pels estats espanyol i francès com si fos una cosa sense remei.

No és tracta, per tant, de fer aparèixer el mapa dels Països Catalans a la mercadotècnia del partit, o de tant en tant citar al País Valencià, les Illes, la Franja o Perpinya, i fer-ho des de la llastimositat (ai pobrets, que mai no aconseguiran reeixir!). Perquè és justament al contrari, són precisament els territoris de la perifèria nacional els que han mostrat al llarg dels anys d’ocupació espanyola i francesa que són capaços de resistir els embats més diversos i forts que contra ells adrecen. És en aquests territoris on la societat civil es mostra més organitzada. Per a resistir, és cert, però no hm d’oblidar que, si es resisteix és perquè es vol capgirar la situació.

Però es que també s’ha de reivindicar positivament tota la nació per pura ambició i supervivència. A ningú no se li escapa el potencial econòmic que pot assolir un país costaner, amb unes illes situades al bell mig del Mediterrani, i que esdevé una gran portalada oberta al comerç internacional; un país pel qual Europa aposta, amb la creació de l’eix ferroviari (el qual ha estat una reclamació de l’empresariat que, tan pragmàtic com sempre, no reconeix divisions territorials artificials que puguen entrebancar el negoci).

La dicotomia que avui encaren els Països Catalans és la de continuar dins un model econòmic espanyol i dis un disseny econòmic que per al “Levante espanyol” han fet els pdoers centrals de l’estat, o apostar per l’alternativa econòmica autocentrada que representen els Països Catalans lliures dins un espai econòmic europeu comú. El model espanyol ens condemna al disseny econòmic que Espanya ha fet per allò que considera el seu Levante: turisme barat de sol i platja, especulació urbanística i esdevenir el geriàtric del sud d’Europa. És el model que amb mala llet verbalitzava Felipe González: “El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros”. L’altre, el model de la independència nacional, autocentrat, serà el d’una economia diversificada, on primarà un model industrial exportador, d’alt valor afegit i amb llocs de treball ben remunerats, amb un turisme de qualitat (amb sol i platja sí, però també cultural i de ciutats), i tot vertebrat per infraestructures estratègiques com són el corredor ferroviari, autovies gratuites, connexions aeroportuàries internacionals, etc.

Levante pobre o Paísos Catalans rics, aquest és el nou eix del debat que empeny la ciutadania a posicionar-se, i que explica el creixement de l’independentisme i l’aposta inqüestionable per la nació completa.

Volem un país amb una producció cultural pròpia, la qual necessita que el seu públic siga com més ampli millor per tal de poer tirar endavant i expandir-se. Amb l’oferta actual de mitjans audivisuals i de premsa escrita, un territori sols pot oferir un bon servei i a un cost raonable si eixampla la seva base de població destinatària en llengua pròpia.

Pensem una nació que, per a ser sostenible cal que siga ordenada en el seu conjunt, i on es prevegen també en el seu conjunt les necessitats residencials, industrials, de serveis i mediambientals. Amb un sistema públic i financer fort. Sense oblidar que l’administració dels diners propis dels Països Catalans, en conjunt, augmentarà exponencialment les possibilitats i la viabilitat de la independència.

Però, a més a més, seria absurd pensar que sense les lluites i les reivindicacions que s’han realitzat al llarg dels anys des dels diferents territoris s’haguera arribat al punt en què avui dia se situa, sociològicament i políticament, l’independentisme. Els casos de TV3 o del corredor mediterrani en són exemples clars. També, a la inversa, el de l’escola en català: el fet d’haver assumit la divisió territorial i la imposició normativa segregadora d’una mateixa llengua a cada comunitat educativa resta força a les reivindicacions, i sobretot, afebleix a la llengua.

Per tant, més que el compromís, el pacte de Solidaritat Catalana per la Independència amb la nació és aconseguir que qualsevol ciutadà/ana dels Països Catalans se senta representada per aquesta organització, que sàpiga que es treballa per aconseguir la independència de la nació completa. I en aquesta tasca evitar que s’imposi la lògica de les dues velocitats és una fita inamovible.

No sabem com es concretarà la independència de tota la nació, però és inqüestionable que la transició a la independència s’ha de desenvolupar des d’una estratègia comuna de Països Catalans, això és, amb institucions nacionals com ara l’Assemblea de Regidors i Electes dels Països Catalans, amb la inclusió de clàusules territorials en els debats sobre la futura Constitució nacional, definint sempre com a connacionals el conjunt de ciutadans dels Països Catalans, etc. I, finalment, promovent una convergència –en el bon sentit de la paraula- de ritmes en la fase final, prèvia a la proclamació d’independència. Estem convençuts que en aquesta fase final catalitzarà el procés al conjunt de la nació, s’accelaran ritmes i hi haurà processos de convergènci en la consciència nacional que ara per ara semblen impensables. Això és el que pot portar a una proclamació d’independència del conjunt dels Països Catalans. Experiències similars vàrem viure en l’etapa republicana dels anys trenta del segle passat.

Per això és summament important aglutinar esforços i apostar decididament pel País Valencià, les Illes, la Franja i Perpinyà i destinar recursos i energies per a que eixa idea de nació frangmentada que dèiem abans i que sembla aquilotada als nostres cervells, se somoga, perquè cristal•litzen tots eixos esforços de la societat civil en la recuperació del món cultural, de les tradicions, de la supervivència de la llengua, de la reclamació de mitjans de comunicació propis, etc. i quallen en un missatge polític clar: volem la independència i la volem ara, perquè ara sí que toca, perquè no cal que ningú vaja obrint les portes perquè passem, és millor espentar conjuntament i fer que tombe.

Cal, per tant, tenir sempre present qui som, qui conforma el poble català, i explicar-ho. I vertebrar-ho. Perquè si sempre ha calgut eixa unió, ara és fa més necessària, ara que és indiscutible que la proclamació d’independència no és una utòpia, cal assegurar-nos que desprès serà viable, que no sera un enmirallament. Però sobretot, perquè no podem oblidar que en qualsevol cas, essent cert que els països petits són un exemple d’economia i govern reeixit, també ho són els països mitjans (com serà el cas dels Països Catalans), que, a més poden, per la seua superior potència econòmica, exercir una major influència en l’escena internacional.

Volem guanyar la batalla dels Països Catalans, eixe és el nostre compromís.

—————-

Artícle conjunt del Secretari d’organització de SI i diputat al Parlament de Catalunya: Uriel Bertran, i jo mateixa com a Coordinadora de SI al País Valencià, i que que resumeix la nostra intervenció a la 15a Trobada del PSAN. Cultura, economía, política.

Publicat al número 283 del Lluita.

La resposta del poder davant l’allau de gent que esta sumant-se a la protesta contra els peatges de les autopistes, mil vegades ja amortitzades, esta sent de llibre. Primer ignorar-ho, com si el fet de no fer cas, anara a fer que l’assumpte passara inadvertit. Continuen les institucions anclades 20 anys enrere i continuen sense entendre ni atendre, al fet que avui qualsevol pot fer circular informació, que hi ha més canals que els tradicionals de la premsa.

Desprès no podent evitar tindre que donar una resposta, fer-la en clau electoral, desprès de tot no és sap qui esta participant de la campanya i el propi electorat pot rebre mal una crítica exacerbada, així que sí però no.

I finalment davant el desconcert que els provoca la situació quan se’ls ha escapat totalment de les mans, la criminalització del moviment, l’amenaça i el provocar la por, disuadir intimidant.

Però clar, formalment un poder públic no pot amenaçar, així que ha d’embolcallar-ho, i aleshores diuen allò de que les lleis estan per a complir-les.

Em pregunte que havera passat si Rosa Parks havera decidit aquell 1 de desembre de 1955, complir amb la llei i fer el que li ordenaven: alçar-se del seu seient i cedir-lo a un blanc. Afortunadament ella va vencer la por, mantingué la dignitat i si bé fou arrestada, enjudiciada i condemnada per conducta desordenada i per violar una llei local, també fou la seva acció la que donà lloc al boicot dels autobusos de Montgomery, que finalitzà quan s’abolí la llei de segregació.

I sobretot demostrà que el moviment pels drets civils, la desobediència civil, podia provocar canvis a la societat.

Ja fa temps que als papers que donen a la gent que el sistema sanitari considera malalta crònica fan constar el suposat preu dels medicaments. Dic suposat perquè, per una banda t’han de donar genèrics i per l’altra, el nom que apareix al costat del preu és el comercial, no saps doncs a què es correspon, sols saps quina és la seva funció: fer-te sentir malament.

Tanmateix, no aconsegueixen la finalitat pretesa amb eixa mesura, perquè una persona gran, que ha d’esperar mesos o anys per ser atesa per un especialista, que quan arriba a la consulta veu que està saturada i que aquella reivindicació dels 15 minuts per pacient s’ha fet més vella que ella, que probablement li restringeixen les proves de control que es consideren cares, o directament li donen l’alta i la instrucció de seguir el control amb medicina familiar o, pitjor encara, no existeix l’especialitat que necessita, posem per cas suficients geriatres , doncs no, no li afecta veure el preu dels medicaments.

I és que els vells, les velles no són gent obtusa, si els escoltes et fan una anàlisi que ja voldria Mato. Tenen claríssim que ja han pagat eixos medicaments, que ja han pagat per rebre assistència sanitària, que quan estaven en actiu i els modificaven les condicions de cotització, no tenien més remei que acceptar-les i pagar el “cupo”, era el que els quedava als pobres, ja que no podien accedir a la medicina privada.

Ja han pagat, no? Doncs no volen tornar a pagar. Però sobretot no volen tornar a pagar perquè mai han entès com els derivaven a clíniques privades per fer-los proves que podien fer-se al seu hospital (cas de les tomografies, per exemple a La Fe de València) o veuen coses com que el seu hospital de referència, l’hospital La Ribera, a Alzira (València), com és públic però de gestió privada, des de l’any 2003 ha acumulat més de 26 milions d’euros de benefici.

No els quadra -ni a mi tampoc- que un negoci tan ruïnós com el de la sanitat, atraga a empreses tan altruistes com Dragados, Adeslas, l’antiga Bancaixa, la CAM, Lubasa, La Caixa, Santander, la família Roig (Mercadona) … Tota aquesta colla, que necessiten que els seus amics del PP presenten primer un escenari catastrofista per a vindre ells corrent a salvar-nos.

Fa anys que el Fòrum per la Memòria del País Valencià, junt amb un grapat d’entitats i col•lectius i centenars de persones a títol personal, reten, el diumenge més pròxim al 14 d’abril de cada any, un Homentage a les persones assassinades pel feixisme i que están soterrades a les fosses comunes del Cementeri General de València. Enguany será aquest diumenge 15 d’abril, a les 12h.

I cada any, aprofiten el seu manifest per donar veu i llum a un aspect intencionadament silenciat pel poder. Enguany ens recorden els milers de criatures arrabasades a les families, a les mares “roges”, eixes que estaven incapacitades per a criar per què transmetrien la seva perversa ideologia als seus fills i filles. Eixes criatures que tingueren que suportar els experiments de Vallejo-Nàgera. Eixes criatures que no ens conmouen com ho fan les víctimes dels nazis, eixes que cap Fiscalia reclama exhumar, ni investigar la seva venda, eixes families que veuen com en els seus casos, la democràcia considera que el delicte ha prescrit, que els presumptes autors han mort …

Silenci …

I per si no ens queda clar que encara hem de callar, que hem de tindre la boca tancada i no alterar la pau del seu territori, l’Alcaldessa de València, ama i senyora , ens diu per escrit que ni se’ns ocòrrega interpretar els nostres himnes, les nostres elegies, que si volem fer homenatges els fem sense molestar, d’amagatotis, com quan les vidues dels “rojos” anaven amb el cap tapat per amagar les havien rapat, a dur flors al cementeri.

A les nostres mans està fer el millor homenatge a la gent que lluita fa 81 anys per la República, als que intentaren canviar el món revolucionant-lo, i en el cas de València, l’Homenatge és omplir el diumenge 15 d’abril el Cementeri, fent sentir les nostres veus.

Aquest lema, però en castellà, el vaig veure el dia que vaig acudir a la #intifalla i el vaig fotografiar per què lluny de ser anecdòtic, pensé que és representatiu d’una idea vaga que esta calant profunda i ràpidament en la gent.

A tres de les manifestacions que darrerament he assistit ocorregue una cosa semblant, l’organització demanava que no s’acudira amb pancartes signades per partits, ni banderoles amb sigles de partits o sindicats. El motiu aduït? Que així la manifestació seria unitària. Vaig tindre que acatar-ho, evidentment, però es tan absurd el plantejament que el que em donava ganes era d’anar-me’n de totes elles. Per què anem a veure, el fet d’estar a la manifestació, no és ja mostra de la unitat d’acció? Per quin motiu poden haver dotzenes de pancartes de col•lectius amb lemes diferents, però no de partits o sindicats? Almenys no signades, que haver-ne hi ha, però mudes, tornant a la clandestinitat …

Sempre he confiat en el treball dels moviments civics, però sempre he tingut clar que calia identificar bé als operadors polítics que podien vehiculitzar les meus demandes socials, allò pel que lluitava des de l’associacionisme, i això sembla que a hores d’ara no val.

I no és casual, hi ha veus potents que fan relliscar el missatge de que la política és porquería, i que tots son iguals, al temps que s’exalcen i idolatren moviments com els dels drets civils als Estats Units, Gandhi a la India o Mandela a Sudàfrica, substraguent de la información donada, que tots eixos moviments cristalitzaren en moviments polítics a l’ús.

El darrer exemple, per a mi, ha estat l’aplaudida pel•lícula de Clonney: Els idus de marzo. La trama es desenvolupa durant unes primàries del partit demócrata, amb un candidat modèlic i un programa que qualsevol moviment civil aplaudiria i faria seu … Tanmateix, al remat la moralina és: no us fieu, i no conte més per si hi ha qui no l’ha vist. Una pel•lícula escrita, dirigida i quasi protagonitzada pel mateix Clooney, eixe mateix que es manifesta i es deixa arrestar per a cridar l’atenció sobre el Sudan.

I tot plegat és ben trist, per què una vegada llançada la idea que els polítics no son poble (em pregunte doncs que, qui son) recuperar la confiança pot costar molt, i les pèrdues que pel camí es produeixen, ser irremissibles. Un exemple: les darreres eleccions legislatives i municipals a El Salvador. Ha començat a circular (interessadament, clar) que el FMLN ara que ocupa la presidència ja no s’enrecorda del poble, que ja no son dels d’ells, i per tant que no paga la pena votar-los. La conseqüència, que la dreta més bestial, l’hereva de la dictadura, la que ha malgovernat durant vint anys elpaís despòticament, és millor que els que lluitaren per canviar la situació i que sols han tingut tres anys per a estrenar-se en el poder.

Aquest assessor del PP, és un vell conegut de pàgines com la paellarusa, que ara just fa un any ja descrivia la seva activitat a les xarxes socials (en teoría és comunity manager) com de xafaxarcos, bó en realitat deia que la seva especialitat era insultar a tothom al twitter, seguint l’enllaç podeu llegir-ho.

No és la primera vegada que aquest personatge crida l’atenció dels mitjans, al 2009 un blog titolat politicajovencv ja parlava d’ell i en termes igualment poc elogiosos, citant literalment li deien “enxufat”.

I és que el recorregut polític de Luis Salom és curt i sols té un fonament la fidelitat absoluta a Camps i el seu entorn, ell fou qui promogué la concentració i aplaudiments a Camps quan acudí er primera vegada al TSJ acompanyat de Rita. Abans d’això, tingué que emigrar del poble per una discusió en les NNGG del PP locals, és disputava el lloc a la llista per a les eleccions municipals, i un altre li mogué la cadireta que quasi teni assegurada, tingueren doncs que cercar-li acomodament, no fora cosa que la trifulca es convertirá en un vertader problema.

I amanegué a València, però com d’on no hi ha no és trau, doncs el seu recorregut va de mal en pitjor.

Aquests dies, s’ha escrit molt sobre el per què de la violencia policiaca a València, moltes opinions s’han remontat al temps de la repressió franquista i han recordat la València republicana, caiguent a mans dels nacionals.

I això ha provocat critiques, que si eren comparacions desafortunades, que si era un excès autodenominar-se PrimaveraValenciana, per què nosaltres no viviem a una dictadura, etc.

Però sols cal anar-sen a un gran llibre com el d’Andreu Ginés: La instauració del franquisme al País Valencià, per a obtindre una dada ben significativa. Entre els prohoms que formaren la Delegació de València de la Comissió d’incorporació Industrial i Mercantil, antecedent de les Cambres de Comerç, estava Joan Sánchez de León i Igual, ni més ni menys que la presidència ocupava, al temps que el seu fill ocupava càrrec de regidor a l’ajuntament de València.

Corria l’any 38, abans, l’any 31 eixa familia destacava per ser (encara avui ho és) una de les més grans propietàries de terres.

I quina era la funció d’aquesta avant-cambra de comerç?, doncs “la venda de les matèries primeres i de la maquinària fruit del botí de guerra”.

D’eixa familia, en línea directa prové la Sra. Delegada que ha manat que València tornarà a caure a mans dels nacionals.

En tot cas, personalment, a mi el que m’ha recordat aquella época no han estat ells, sinó que  ha estat la reacció de la societat valenciana. Si durant la guerra, València fou capaç d’organitzar el II Congrès d’Escriptors per a la Cultura, avui han eixit milers d’estudiants amb els llibres en alt: cultura contra barbàrie.

I tot amerat de la revolta amb el somriure, si em permeteu capgire la frase,per expresar que aquest País Valencià que és contundent i enginyós, és el meu país.

Nota.- La fotografia és de Jordi Salvia

Entre els diversos parlaments escoltats a l’assemblea nacional de Solidaritat per la independència, ha destacat per ser l’exemple més avançat de partit fent la transició a la independència, el SNP. No és la primera vegada que ambdues formacions estem en contacte, però avui ha engrescat a l’auditori expressant de forma resumida el que molta gent sentim: que estem davant la generació independència.

No és que la independència vaja a aconseguir-se ara gràcies a l’espenta dels joves (tampoc ell s’ha referit a eixe grup), és evident que s’arribarà per un efecte acumulatiu de la lluita i treball d’un gruix de generacions, però sí és cert que ara, la generació actual, té una perspectiva diferent al davant.

Ara, al fer el camí cap a la independència, és veu la destinació.

Quan els socialistes (per als que diuen que no és el mateix PSOE que PP), triaren a Carlos Dívar com a President del Consell General del Poder Judicial, i per tant li entregaren la presidència del Tribunal Suprem, s’alçà una gran polseguera entre la pseudoprogressia i els mitjans de comunicació, als quals els agradava posar llum a les característiques més excèntriques del magistrat novell, per què inclús els seus veïns de Sala així el consideraven, vist que mai havia presidit una sala de justícia i de cop i volta, presidia tot el Tribunal Suprem.

Però entre rosaris i misses, havia una dada més important: els seus lligams amb la Hermandad del Valle de los Caídos.

Sols això, per a mi almenys, era més que suficient per a disvalorar al magistrat, ignore com pot ser compatible tindre cap mena de relació amb una colla de gent que lloa massacres i impartir justícia (per a qui ara s’escandalitza de les tendències polítiques del TS).

Però a més a més, fusant una mica encara es troben coses pitjors, com l’article que signa per a la revista d’eixe grupuscle feixista: “Justícia y Juan Pablo II“, on deixant de banda la seves qualitats literàries, trobem perles com aquesta:

“Examinemos ahora algunas ideas del pensamiento de Juan Pablo II sobre temas más concretos de lo que debe ser la Justicia:

Nacionalismos: «el patriotismo es el recto y justo amor a la propia identidad como miembro de una comunidad nacional determinada. El nacionalismo es la negación de patriotismo, pues mientras el patriotismo, amando lo propio, estima también lo ajeno, el nacionalismo desprecia todo lo ajeno y si no logra destruirlo, trata de apropiárselo» (L’obsservatore Romano, 22 de Octubre de 1993). Los nacionalismos han tenido a lo largo de la historia connotaciones de carácter racista, que condena expresamente el Pontífice: «La Iglesia rechaza cualquier forma de racismo como una negación de la imagen del Creador intrínseca a todo ser humano» (Jerusalén, 23 de marzo de 2000).”

Per tant, poc estrany pot semblar-nos ara que faça mofa del nostre dret a emprar el català en l’àmbit de la justicia. I si llegim bé, podem veure que el fet que haja triat la comparació amb el mandinga, no és gens casual. Si ho critiquem, és fàcil titllar-nos de racistes, i sil·logisme complet.

De vergonya, escoltar les declaracions que estan seguint a la mort del franquista Fraga, sembla com si havera mort el gran lluitador per les llibertats i la democràcia.

Escoltant als líders(?) polítics, tan formals, tan correctes, que no deixen de repetir la importància del seu paper en la transició, sols se m’acut que o bé pensen que el poble és imbècil o, més probablement que no importa el que diguen, per què com bé els mostra l’exemple de l’avui mort Fraga, faces el que faces tens bula.

Sóc massa jove per haver patit al Fraga del període franquista, però no tant com per a no conèixer les seves actuacions, la seva complicitat amb el genocida Franco, la seva prepotent frase de “la calle es mia”, les funestes conseqüències de la mateixa, Palomares, Salvador Puig Antich …

Però sobretot no ho sóc, per fer una anàlisis senzill, que de tan obvi provoca eixa vergonya de la que us parlava a l’inici, per què Fraga mai ha estat un demòcrata, senzillament tingué clar que el règim franquista havia acabat i que millor cedir una miqueta i recol•locar-se al mapa polític per a continuar exercint el poder. Millor acceptar una autonomia que permetre que reprenguera vol el desig de independència, que el seu mentor tallà. Preferible posar-se la jaqueta de demòcrata i bastir els fonaments del nou poder (nou?) que plànyer-se per un passat que no anava a tornar. Ell mateixa així ho expressà.

I desprès, doncs desprès continuar exercint el poder com sempre, caciquilment, i transmetent el seu savoir faire a discipuls com Gallardón, perpetuant-se al poder.