Un altre blog

Ara que ningú sap explicar on estan tots els suposats beneficis derivats de l’especulació immobiliària, i menys que s’han fet dels econòmics, ve l’època de les retallades, però això sí que sols en allò que afecte la ciutadania en general. No s’escolta ni es llegeix a cap lloc, que els polítics dels grans partits que dominen l’escena i les institucions, hagen fet una rebaixa substancial dels seus guanys, al contrari ahí tenim a dos gran exemples d’austeritat: el Sr. Camps i el Sr. Fabra, polítics model que diu l’Honorable President. Ambdós han decidit mantindre els seus privilegis del càrrec, sols que ara ja no l’ocupen.

En canvi, a tot arreu se sent parlar del copagament: volen instaurar-lo a la sanitat, volen augmentar-lo a la justícia (on ja es fa un dipòsit per a poder presentar recursos), i a la calladeta van posant-lo a altres serveis com el transport públic escolar a Carcaixent, sols que no li diuen copagament, i volen fer-nos còmplices de la mesura dient que tota la ciutadania no té per què pagar els serveis que sols empren una part.

No sé sap si amb eixa aplatant lògica, els serveis destinats a la prevenció o deshabituació de toxicomanies a partir d’ara, correra a càrrec de qui faça ús d’ell. O si posaran un servei telefònic d’eixos de tarifació especial per que si crides a l’ajuntament a fer una consulta, pagues el servei tu i no tot el món, o si …

El plantejament es francament patètic, les administracions públiques i per tant els serveis que presten, son per definició deficitaris, i per això paguem impostos, per que desprès les institucions organitzen serveis d’ús general, amb independència que desprès en faces ús o no.

Però a més a més, per què ara desprès de 10 anys s’ha de retallar un servei bàsic com és el transport escolar? Per què eixe i no un altre? I per què es fa la ronda de contactes a un mes vista de començar l’escola, quan la major part de la gent que fa ús del servei (i la resta del món) esta de vacances? No han tingut temps de planificar-ho abans?

Tot l’anterior, la improvisació, l’arbitrarietat, les presses … tindrien una senzilla solució, molt transparent i democràtica, i que passaria per fer uns pressupostos participatius, res de l’altre món per què és una mesura que altres municipis apliquen.

Amb els pressupostos participatius, és la ciutadania qui decideix quina és la prioritat de la despesa, i precisament la idea sorgí davant una situació econòmica en la que el govern de Brasil no podia complir amb totes les peticions ciutadanes. Era l’any 1989, vint-i-dos anys desprès ací, a Carcaixent, encara no hi ha cap proposta en eixa línea.

Apareix avui a la premsa, que un veí d’Alginet acudí al Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 5 d’Alzira, i se sentí marginat pel fet que tot el judici es desenvolupà en castellà, sentint-se espentat a emprar eixa llengua, malgrat que ell el que sempre ha fet i volia fer en eixe moment, era parlar en valencià.

Per raons laborals conec de primera mà les dificultats de fer servir el valencià a l’administració de justícia, no t’ho prohibeixen (per què no poden) i a vegades inclús existeix la situació en què et dicten una resolució en valencià, el que tot el món celebrem molt, com a cosa extraordinària i insòlita en el dia a dia. Però la pura realitat és la del Tio Vicent d’Alginet, al món judicial tot gira al voltant del castellà, malgrat les moltes hores i diners que s’han emprat en fer cursos de valencià per al personal, que al remat sols valen per a sumar punts en les oposicions i concursos.

Tanmateix, la clau de la situació viscuda per Vicent Daràs no rau al meu parèixer en el fet que ell se sentira discriminat, per què cap investigació va a provar que això haja estat així, no se li negà parlar valencià. La clau, deia, esta en el detall que narra el nebot que l’acompanyà, i que quan s’oferí a traduir-li al valencià a son tio, el que li preguntaven en castellà, fou quan segons conta, la jutgessa li digué que: “Això faltava, un intèrpret per emprar el castellà”.

Clar, no estem davant un ciutadà estranger, i per tant estava sotmés al manament constitucional de saber castellà, una obligació, no un dret. Un deure que en cap altra constitució del nostre entorn, malgrat ser igualment estats plurilingües, existeix.

I és que el sotmetiment a Espanya i la seva constitució comporta això, que no pugam exercir amb llibertat els nostres drets.

Aquests dies que dues capçaleres de diari en català han passat a ser una, i on el President Fabra com era imaginable, ràpidament ha reculat en els seus postulats d’Alcalde que considera normal que es puga veure la TV3 al País Valencià, he recordat unes jornades de la Universitat Rovira Virgili de Tarragona, a l’estiu de l’any 2008.

Les jornades duien per títol: A LA RECERCA D’UN ECOSISTEMA COMUNICATIU PER A LA LLENGUA CATALANA, i la xerrada en què vaig intervindre ja concretava prou més la cosa: Desestructuració territorial versus fragmentació comunicacional.

Doncs ara, deia, l’he recordat i he volgut rellegir-la, i com imaginava si en compte de ser del 2008 us havera dit que era un text que preparava per a demà, doncs la cosa estaria igualment vigent, llevat del fet que ara la TV3 ja no és veu al sud de Catalunya.

Aleshores parlava sols de la televisió com a mitjà de comunicació, atès que acudia a les jornades en nom d’Acció i em referència al càstig per emetre TV3 al País Valencià, però si ampliem el punt de mira, apostar per uns mitjans propis, i que abasten tot el territori, i que no siguen sols una opció a la xarxa, pense que és un element que caldria reintroduir, si és que mai ho ha estat, a les agendes polítiques.

Us deixe el text d’aquella xerrada:

Dir que al nostre país no hi ha una televisió pròpia, entés en el sentit d’una mateixa televisió per a tot el territori, amb uns criteris clars de defensa de la llengua i de la identitat cultural pròpia, no és vindre a dir res que no es sapiga ja.

Tampoc és res nou dir que conseqüència de l’anterior és que la TV3 oblida en moltes ocasions que encara es veu al País Valencià i que també a ella li pertoca la tasca de defensar el seu territori, i que eixos principis fundacionals de defensa de la llengua i la cultura ho siguen en el sentit més ample. El contrari és caure en un nefast provincialisme, que no fa sinó reforçar la desestructurada comunicació que ara suportem.

I que dir del cas de Canal9, des del conegut diccionari Amadeo amb els llistats de paraules permeses i prohibides, segons sonaren més o menys catalanes, a la televisió actual, on els propis treballadors han tingut en el seu dia que batallar judicialment per a impedir la privatització, o s’ha tingut que crear una plataforma en defensa d’una televisió pública i plural.

En quant a les Balears, mentres que aquests dies s’anunciava l’acord de reciprocitat per a poder rebre IB3 a Catalunya i els canals d’aquesta a les illes, i un poc més enrere però en aquest mateix clima d’arribada d’acords de reciprocitat es parlava de la Televisió Pública Valenciana, el cert es que a hores d’ara les emissions valencianes es veuen a les illes però a l’inrevés no.

Però el problema més que eixe, que ja ho és, és que la legislació vigent sembla feta per impedir ara per ara el que podem anomenar un projecte de televisió clàssic, d’eixos que engegues l’aparell i tries la cadena.

Així igual que tenim (junt a altres territoris en situacions semblants) el dubtós honor de tindre un precepte especial a la Constitució dels espanyols, el 145.1 que prohibeix la federació de les comunitats autònomes, l’anomenada Llei del Tercer Canal (Llei 46/1983, de 26 de desembre) preveu igualment una prohibició semblant.

L’article 6 de l’esmentada llei indica que la gestió que es concedeix no pot ser transferida, ni total ni parcialment ni baix cap modalitat a tercers, corresponent l’explotació a la societat anònima que a cada comunitat autònoma s’haja creat per al desenvolupament del nou canal.

L’unic que la citada llei permet són acords com els esmentats, de reciprocitat .

Però més encara, en el cas dels catalans del sud, la Llei 1/2006 de 19 d’abril de la Generalitat, referida al sector audiovisual, sembla que a imitació d’aquell article 145 de la CE ha volgut fer un text legal ad hoc per a nosaltres, així a l’article segon referit a l’àmbit d’aplicació de la llei indica que és el dels serveis de radiodifusió sonora i televisiva que no excedesquen de la CV.

Tanmateix afegeix un segon paràgraf per a dir que tb serà del seu àmbit d’aplicació les emissions de cobertura llimitada a l’àmbit de la CV realitzades per mitjans de comunicació l’àmbit de cobertura de les quals siga superior.

Incís que si es fixeu bé en la redacció sembla fet per al cas de les emissions de la Corporació Pública Catalana al País Valencià: una emissió de cobertura limitada a l’ambit del PV però realitzada per mitjans de comunicació amb un àmbit superior.

Matissació que és objecte del recurs d’inscontitucionalitat plantejat pel Govern espanyol a la llei. Pendent de resolució. I que contradictoriament no ha servit d’ajut ni ha defensat els seus propis interessos al procediment judicial engegat per ACPV per la sanció imposada arrel de les emissions de TV3. El Govern espanyol malgrat haver impugnat la llei, i ser qui té les competències en les freqüències per les que s’emet la TV3 al PV s’ha desantés absolutament del procediment.

Aquest panorama no millora amb l’aparició de la Televisió Digital Terrestre, al correspondre als governs de cada autonomia el concedir les llicències per a les freqüències que se li han cedit. I com era d’esperar, ens havem trobat casos com el d’Info TV, una televisió que ha emès fins fa poc en analògic, i ara ja sols per internet, a l’haver-la exclós del concurs de televisió digital que convocà la Generalitat Valenciana. Malgrat la seva modèstia (330.000 espectadors mensuals, segons la darrera medició oficial disponible, de l’any 2007), el model de televisió que propugna és molest per als que tenen la potestat de decidir i no s’ha dubtat en deixar-la fora de joc.

I retornant als acords de reciprocitat ocorre cosa semblant, per que la concessió dels múltiplex pel Govern Central no hi ha cap garantia de per a que seràn utilitzats ni quins acords es signaran, així igual podem trobar-nos al País Valencià amb el cas de que l’acord de reciprocitat es signe amb Múrcia.

Cal doncs un pas endavant, que a més la legislació europea ja preveu. La Carta Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, feta en Estrasburg el 5 de novembre de1992 i en vigor a l’Estat espanyol des de l’1 d’agost de 2001, obliga a l’art. 11.2 a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels païssos veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima … i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua.

Sols una televisió nacional, recomposaria els fragments actuals.