Ofrenant noves glòries a Espanya
Els períodes electorals són apassionants, o almenys a mi sempre m’ho han semblat, i que en un any coincidisquen més d’un no em resta interés. I m’agrada anar recopilant informació des de mesos abans, especialment de les formacions o posicions que no compartisc, per què a més a més, d’eixes, se me pressuposa el coneixement.
I no sé si a totes bandes es viurà igual, encara que imagine que sí per què cada territori té les seves peculiaritats i es creu centre del món, però que t’agrade la política i viure al País Valencià sent independentista, vol dir que has de tindre una gran reserva d’antiàcids al rebost, o acompanyar-te de gent que tira al dret. I en aquest segon cas, poden vindre’t al cap unes paraules de Josep Guia fa un bon grapat d’any a una universitat d’estiu a Gandia, a la qual no em pregunteu com vaig arribar, per què poca cosa més recorde. El que se’m quedà gravat, fou l’efervescència prèvia a la taula redona on ell intervenia, malgrat que era després de dinar la gent omplí l’aula, i allà debatent sobre formacions polítiques digué o més ben dit denuncià que al País Valencià sempre hi havia hagut independentistes, però que des de feia massa anys amb l’excusa de l’ara no toca, la societat encara no aquesta preparada i altres coartades, s’havien aixoplugat a partits com el PSPV i altres de caire espanyol.
A la meua joventut li sobtà, i més encara l’explicació d’eixos suposats independentistes. Els anys no m’han eliminat l’estupefacció, malgrat que amb el temps he conegut de primera mà eixe trasvassament de gent que proclama una ideologia però se suma a una altra, amb el mateix reguitzell d’excuses, i gent en aquest cas de la meua generació, que van repetint l’errada.
Per això no puc llençar les campanes al vol quan s’espenta a les formacions independentistes a diluir-se en altres partits, que sí, que són una opció sana però que no han trencat amb el marc mental de l’estat com a referència. Així i tot, el que realment m’esmussa es comprovar com des de la Universitat Valenciana és col·labora en la gestació de productes com PODEMOS, que precisament ací tinguen un dels seus thin thank, que els professors s’aboquen no a fer pedagogia de l’espoliació fiscal i del dret a l’autodeterminació, no a plantejar estratègies que conduïsquen a què la població entenga que sols sobreviurem com a poble si aconseguim la independència d’un país que ens esquilma econòmicament i culturalment, (sols cal veure les denuncies per discriminació lingüística), sinó a parlar de procés constituent i negar la possibilitat de la independència ací, mentre la defensen en el cas d’Euskadi. A negar afirmacions com la diàfana expressió d’Espanya ens roba, quan fins i tot una entitat com el Deutche Bank reconeix l’espoliació espanyola.
Un partit que torna a posar damunt la taula ofrenar noves glòries a Espanya. I davant eixe panorama res, cap oposició.
Personalment crec que sols tenim una oportunitat de sobreviure, i passa per la independència, per llevar-se de damunt el llast espanyol. I per arribar a eixe punt al País Valencià cal que els i les independentistes isquen de l’armari. Experiències com la de Nosaltres els fusterians, demostren que el camí és eixe, lligar diferents sensibilitats baix l’eix comú i cada vegada més prioritari de la independència.