No som un partit, som el poble
Aquest lema, però en castellà, el vaig veure el dia que vaig acudir a la #intifalla i el vaig fotografiar per què lluny de ser anecdòtic, pensé que és representatiu d’una idea vaga que esta calant profunda i ràpidament en la gent.
A tres de les manifestacions que darrerament he assistit ocorregue una cosa semblant, l’organització demanava que no s’acudira amb pancartes signades per partits, ni banderoles amb sigles de partits o sindicats. El motiu aduït? Que així la manifestació seria unitària. Vaig tindre que acatar-ho, evidentment, però es tan absurd el plantejament que el que em donava ganes era d’anar-me’n de totes elles. Per què anem a veure, el fet d’estar a la manifestació, no és ja mostra de la unitat d’acció? Per quin motiu poden haver dotzenes de pancartes de col•lectius amb lemes diferents, però no de partits o sindicats? Almenys no signades, que haver-ne hi ha, però mudes, tornant a la clandestinitat …
Sempre he confiat en el treball dels moviments civics, però sempre he tingut clar que calia identificar bé als operadors polítics que podien vehiculitzar les meus demandes socials, allò pel que lluitava des de l’associacionisme, i això sembla que a hores d’ara no val.
I no és casual, hi ha veus potents que fan relliscar el missatge de que la política és porquería, i que tots son iguals, al temps que s’exalcen i idolatren moviments com els dels drets civils als Estats Units, Gandhi a la India o Mandela a Sudàfrica, substraguent de la información donada, que tots eixos moviments cristalitzaren en moviments polítics a l’ús.
El darrer exemple, per a mi, ha estat l’aplaudida pel•lícula de Clonney: Els idus de marzo. La trama es desenvolupa durant unes primàries del partit demócrata, amb un candidat modèlic i un programa que qualsevol moviment civil aplaudiria i faria seu … Tanmateix, al remat la moralina és: no us fieu, i no conte més per si hi ha qui no l’ha vist. Una pel•lícula escrita, dirigida i quasi protagonitzada pel mateix Clooney, eixe mateix que es manifesta i es deixa arrestar per a cridar l’atenció sobre el Sudan.
I tot plegat és ben trist, per què una vegada llançada la idea que els polítics no son poble (em pregunte doncs que, qui son) recuperar la confiança pot costar molt, i les pèrdues que pel camí es produeixen, ser irremissibles. Un exemple: les darreres eleccions legislatives i municipals a El Salvador. Ha començat a circular (interessadament, clar) que el FMLN ara que ocupa la presidència ja no s’enrecorda del poble, que ja no son dels d’ells, i per tant que no paga la pena votar-los. La conseqüència, que la dreta més bestial, l’hereva de la dictadura, la que ha malgovernat durant vint anys elpaís despòticament, és millor que els que lluitaren per canviar la situació i que sols han tingut tres anys per a estrenar-se en el poder.