Un altre blog

Hi ha un discurs imperant que ho planteja tot en termes maniqueistes: o amb mi o contra mi. I serà perquè la meua feina m’ha ensenyat que mai res no és blanc o negre, o perquè m’agrada veure les coses en perspectiva, que no comulgue amb eixes rodes de molí.

Al País Valencià tenim una única llei de protecció del valencià. És una llei de 1983 per a l’ús i l’ensenyament, que mai no va acabar de desplegar els seus efectes. Ningú s’ha atrevit a tocar-la, per allò dels consensos de la transició i perquè qualsevol alternativa podria ser pitjor. Un plantejament poc valent, efectivament, però és la realitat.

Lògicament, 43 anys després, la llei està desfasada i hi ha molts àmbits que no preveu. Així i tot, estem ara pitjor que aleshores? Personalment, no ho crec. Ho vaig exposar fa poc en una xerrada on parlàvem de la situació del valencià.

Parem-nos un moment i pensem en l’escenari de la dictadura: quaranta anys de persecució del valencià, generacions senceres diglòsiques que ensenyaven als seus fills i filles a parlar en castellà perquè, quan anaren a l’escola, no saberen menys que els altres.

Amb l’arribada de la democràcia, arribava també eixa llei que introduïa el valencià a l’escola. A molts ens descobria que sí, que això d’estudiar en valencià no era sols cosa de mestres singulars, sinó que hi havia llibres, gramàtica i futur. Des d’aleshores, el progrés del valencià al món educatiu és una realitat.

Sé que no tenim tanta oferta com voldríem a la universitat i que encara hi ha casos en què la docència es dona en castellà, malgrat haver triat l’opció en valencià. Però el cert és que ara hi ha docència en valencià en tots els nivells, des d’infantil fins als màsters. A més, la consulta de la llengua ha demostrat la voluntat de les famílies per aprendre en valencià.

Fa anys ens precintaren els repetidors de TV3 i canviaren la llei perquè no poguérem reobrir-los. La reciprocitat, que tècnicament és possible, no arriba perquè implicaria vertebrar els territoris de parla catalana. Però al costat d’això tenim les plataformes. La mobilització de la gent va obligar a reobrir la televisió valenciana, i en aquests dies la plantilla ha denunciat la manipulació a la qual volen sotmetre’ls.

S’ha posat en marxa el canal espanyol Cat2, òbviament amb interessos externs a nosaltres, però que no deixa d’evidenciar que la metròpoli ja no pot governar ignorant la realitat lingüística de l’Estat. Ara, encara que escassos, hi ha cinema, dibuixos i programes en valencià.

Hem passat d’aplecs clandestins amb sols cantautors —i quina bona feina feren!— a una escena musical diversa, que ompli estadis i esgota en hores les entrades. A més, és una escena en permanent renovació.

La presència de premsa escrita és minsa, però en l’àmbit digital tenim diaris i revistes que són altaveu de la nostra realitat i de les nostres reclamacions sense intermediaris. Tenim uns professionals del periodisme autocentrats que, amb la DANA, han demostrat no sols la importància del bon periodisme per a informar i investigar, sinó també per a construir el nostre relat.

Són ells i elles qui estan escrivint o narrant les peces periodístiques, però també qui estan escrivint en valencià i des de València què va passar i qui són els responsables.

Hem passat de la por reverencial a parlar-li al metge, al notari, a la policia o al jutge en valencià, a denunciar quan no se’ns permet fer-ho.

Quan un ajuntament com el de Castelló o València pretén canviar el topònim sense atendre el procediment, hi ha centenars d’al·legacions i recursos judicials.

Malgrat que moltes pensem que l’IEC ens representa, tenim una Acadèmia de la Llengua, que és un ens estatutari i no poden tancar. Tampoc poden eliminar el valencià del currículum, com voldrien, o eliminar la catalanitat dels autors de batxillerat.

Gire la mirada enrere, a la xiqueta que tenia deu anys quan va aprovar-se aquella llei, i veig un canvi substancial. Veig programació en valencià als municipis, creadors de contingut, i el català com una de les llengües amb més presència a internet. Veig representants polítics parlant en valencià a totes les institucions, inclús al Congrés, i potser prompte a Europa. Veig teatre i cinema en valencià i actuacions per a la xicalla que són veritables èxits.

Veig futur, si no ens deixem encegar pel foc d’encenalls de la dreta.

Seguim amb les percepcions i les dades. Visc a un barri obrer, amb finsques dels anys 50 i 60, per tant, majoritàriament sense ascensors, on el teixit comercial ha desaparegut i on sempre ha viscut gent treballadora, amb famílies nombroses que duien a les criatures a l’escola del barri i que araho fa igualment, sols que el seu orige és en molts casos de fora de València. En concret visc a un dels límits de la localitat, entre el centre comercial i l’avinguda del poble, per tant zona de pas freqüent de molta gent.

I com estic ben a gust a casa, m’ha pegat per comprovar dades oficials front al discurs maximalista i d’odi.

Carcaixent té 21.317 habitants segons la xifra oficial, que també publica l’ajuntament. Cal tindre en compte que si forem vint mil, moltes coses canviarien, després torne sobre això.

Segons dades de l’INE (de data 1 de gener de 2022, perquè les dades estadístiques sempre van endarrerides), al poble hi ha 2.248 forasters, sense comptar la gent d’altres bandes de l’estat que viu ací.

D’eixos, 879 són europeus extraestatals, 1.011 africans, 275 americans (la taula no diferència però al desglossar veus que en realitat és refereix a sudamericans), 76 asiàtics i 7 d’Oceania o apàtrides.

Hi ha a més un equilibri entre homes (1.246) i dones (1.002).

Si fem ara la ficció de restar al total de població, aquesta xifra d’estrangers tenim que seriem menys de vint mil (19.069), i que importa això?

Doncs que baixaríem de 21 a 17 regidors/es, el que implica més concentració de poder en unes poques mans i molt més costós aconseguir ser regidor/a perquè el % de vot seria major, per tant l’ajuntament seria molt menys representatiu de la diversitat local.

Que no vos importa això, doncs parlem de diners.

La Participació en els Tributs de l’Estat (PIE) per als municipis en règim comú es calcula amb la “població de dret” oficial de l’INE i altres variables. El criteri població té un pes molt elevat (aprox. 75%) i s’aplica amb coeficients segons el tram de població; la resta es reparteix per variables com l’esforç fiscal i la capacitat tributària.
Per tant, baixaríem de tram (de 20.001–50.000 a 10.001–20.000), canviant el coeficient de població que pondera el nostre repartiment.

Traduït, menys recursos econòmics per a fer front als serveis municipals.

El % de població estrangera a Carcaixent està de fet per baix de la proporció estatal que es xifra per l’INE en un 13,4%, però també per baix de l’autonòmica que és d’un 19,3%, inclús de la comarca que és d’un 12.4%. La nostra és una xifra habitual en zones agrícoles.

Ara bé, perquè es focalitza tant l’odi en una part de la població estrangera i no en altra, quan les xifres són semblants? Doncs igual perquè els països africans no poden votar a les municipals, mentre que els comunitaris sí i països sudamericans com Colòmbia també.*

I no, no sempre els nostres pares i mares han anat a França, Suïssa o Alemanya amb contracte i han tornat quan s’ha acabat.

L’emigració és un fenònem natural, no va a aturar-se i el millor que podem fer és conviure, i per això calen polítiques d’integració, no assistencialistes ni d’extermini.

Aquests dies una coneguda creadora de contingut ha aconseguit que la gent que la veu o segueix, recapte més de dos-cents mil euros (la campanya continua oberta) en tan sols tres dies. I ho ha fet a favor d’una institució que en bona lògica deu rebre diners dels pressupostos públics. Ha estat un fet poc recollit per la premsa, curiosament.

Tanmateix, el Verkami de la pel·lícula valenciana: La invasió dels bàrbars (us queden vuit dies per a col·laborar) ha necessitat un període molt més llarg per assolir el seu objectiu, i, així i tot, és una alegria que ho haja aconseguit i puguen aspirar a un segon objectiu.

Fa uns dies l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha anunciat que desconvoca els IV Premis Carme Miquel per falta de pressupost, conseqüència directa de la retallada pressupostària. També Escola Valenciana ha explicat que ha hagut de retallar en personal per la falta d’ajuts públics. No són dos fets aïllats, i a ningú se li escapa que no és un problema d’equilibri pressupostari, sinó el mecanisme del Govern valencià per fer callar dissidències.

Hi ha molta gent esperant asseguts a la cadira de boga a què això done fruit, i explique dues anècdotes d’aquest estiu. Fa poc més d’un mes a Acció Cultural anunciàrem la venda d’un immoble, sent conscients dels ulls que ens escruten ja procuràrem explicar que era per problemes en l’estructura. Així i tot, corregué el rumor que l’Octubre (situat a València, i anunciàvem la venda d’un immoble a Ontinyent) estava en venda, la premsa va preguntar i se’ls aclarí que no, que no tenia ni cap ni peus el rumor. Malgrat això es feu la peça periodística i es publicà.

Aquesta setmana, al diari que considerem de signe contrari s’ha publicat una columna d’opinió arran de la no convocatòria dels Premis Octubre de l’editorial 3 i 4, i com el Pisuerga passant per Valladolid, es diu que l’Octubre està tancat. És agost. El mateix columnista reconeix que se l’ha informat que cada any l’edifici tanca el mes d’agost. Malgrat això, ha publicat que és signe de declivi. Menysprea la realitat, la que diu que l’any passat es feren a l’Octubre, seu d’Acció Cultural, més de 175 actes propis, sense comptar els fets per altres entitats a les quals donem acollida, la realitat és que hem de fer exposicions al vestíbul perquè amb un any d’antelació l’espai expositiu de la muralla està reservat, i que hem de fer equilibris per a poder atendre totes les peticions de presentacions de llibres, xerrades o actuacions musicals. I no em pare a comentar el treball a la resta de territori, les mobilitzacions o que a gener inauguràrem local a Castelló. Ni el detall que una cosa és l’entitat cultural i l’altra l’editorial.

Però tot això és igual, perquè eixos dos articles no busquen la veritat com és esperable de la premsa, sinó crear un estat d’opinió, que s’encomane i que com ha passat, altra gent se’l crega i diga que efectivament ja res és com abans.

I torne a l’inici, perquè cíclicament veiem anuncis de negocis que tanquen, d’editorials que són comprades, etc. I la xarxa s’ompli de laments i queixes, però jo sempre em pregunte quants d’eixos laments han vingut precedits per una compra, per una subscripció, per un compartir o participar en les activitats, que són oferides majoritàriament debades. Aquesta setmana són molts els escrits i comentaris, lamentant-la no celebració dels Premis Octubre, perquè efectivament van més enllà de la literatura, com correspon a qualsevol acte cultural, els valors afegits són una pèrdua de capital cultural i polític enorme. La resposta de l’editorial a la pregunta de què pot fer-se per ajudar ha estat clara: compreu llibres. És el mateix que diu sempre Camacuc, feu-vos subscriptors. Ho diu El temps i qualsevol diari que vol mantenir la supervivència.

I això em pregunte, quanta gent sabria dir qui va guanyar l’edició de l’any passat? Quanta gent els ha llegit? I no és obligació sols seua, però quanta de la gent que ha participat i/o guanyat en una de les més de cinquanta edicions ha seguit les següents i ha compartit les noves lectures?

Perquè per a mi eixa és la clau, sense renunciar als ajuts públics substitutius dels del govern valencià i d’aquest mateix, el que realment ens apodera com a entitats i empreses culturals és el suport estructural. Associar-se, subscriure’s, adquirir, compartir. De res serveix una queixa sense resposta sostinguda. I això, sols depén de nosaltres.

Fes-te d’ACPV

Aquest passat dissabte, Acció Cultural del País Valencià tornà a convocar a les entitats i ciutadania a manifestar-se als carrers de València, en un context poc favorable a la mobilització, enmig de la precampanya electoral, un govern progressista a la Generalitat, un cap de setmana llarg a la ciutat, vespra de Sant Jordi i aparentment sense un motiu concret per a sumar-se. I, tanmateix, va eixir bé.

Després de la manifestació, i després de set anys, tornàvem a tindre una nit de festa i reivindicació a la plaça de bous de València, i aquesta malgrat els mals auguris d’alguna gent que sembla mentida que diga li  preocupa el país, va esclatar de goig, festa i missatge polític, perquè d’això es tractava de posar en escena la cultura, la llengua i el país. Una vegada més, tantes com calguen, per a deixar clar que no han aconseguit esborrar-nos com a nació.

Un primer 25 d’abril a la ciutat després de la COVID-19, paga la pena recordar que el de l’any del confinament tinguerem que inventar-nos un concert en línia. Que l’any següent les restriccions aconsellaren fer-lo a un teatre i acudírem a Llíria, i que l’any passat acudírem a Castelló per a homenatjar aquell Aplec de fa 40 anys i al mateix Fuster, en el seu centenari.

Era doncs una fita important, en un any on es complien els 30 anys de l’assassinat de Guillem Agulló. Un any on les tres noves presidències de la Federació Llull eixien al carrer, al País Valencià.

Hi havia un parell d’elements més a valorar, Acció uns dies abans havia fet públic un manifest amb una sèrie de reivindicacions: finançament, dret civil, posar fi a les discriminacions, enfortir la democràcia amb l’autofeixisme i l’autogovern. Unes reclamacions que s’unien a totes les que constaven al cartell de convocatòria: sostenibilitat, feminismes, memòria històrica, Guillem …

Al llarg de la nit anaren succeint-se les actuacions i els parlaments de les diverses entitats. En nom d’ACPV vaig eixir a l’escenari passades les onze i mitja de la nit, i si ja tenia clar que no era lloc ni moment de fer un llarg discurs, una mirada al davant ho confirmà. Així que en compte de parlar-los com tenia previst de la diferència de significats i història que hi ha darrere de la tria entre provincia i comarca, o de com podem aprendre del feminisme decolonial per a desempallegar-nos del supremacisme espanyol, vaig optar per centrar-me en la llengua i llançar dues consignes clares:

• Ens correspon a cadascun de nosaltres fer perviure la llengua. Si sols fem ús del valencià perquè ens dona rèdits, però fem diglòssia en el dia a dia, no sobreviurà en un món globalitzat. Si creiem que la multiculturalitat i el respecte a la mateixa va de la mà d’abandonar el valencià, per passar-nos al castellà no sols estarem permetent l’assimilació i per tant anant en contra de la riquesa cultural, sinó que faltarem el respecte a l’altra persona, a qui a priori considerem incapaç d’aprendre la llengua d’on viu.

• I per altra banda, que eixe deure individual va lligat a la corresponsabilitat política. Des del poder que els dona la seua representativitat, han de ser els primers que no folcloritzen la llengua, que no la reduesquen a certs àmbits i especialment que quan s’adrecen o estiguen a les comarques del sud, ho facen en valencià. Perquè a Alacant i a les seues comarques es parla valencià, i fer substitució lingüística és desprestigiar la llengua.

Crònica d’El Temps.

Crònica de Vilaweb.

Crònica diari Ara.

Aquests dies les xarxes estan revolucionades, dimecres passat es varen publicar els resultats d’una enquesta sobre coneixement i ús del valencià, i des d’aleshores la bambolla digital va plena de soflames: calen polítiques valentes, no s’ha fet res fins ara, una vergonya, el que cal és fer política, mesures clares, el que cal és un requisit efectiu … I amb eixe nivell d’indefinició va tot, perquè ja sabem que les xarxes són això. És l’espai on pots ignorar la dada clara de l’enquesta que et diu que la majoria del personal que treballa a l’administració coneix, entén el valencià. Dada que tampoc ens hauria de sorprendre, després d’anys de cursets de valencià a l’administració.

El cas és parlar per no callar, perquè aquest món d’ara també exigeix respostes immediates i simples a problemes complexos i que reclamen reflexió i planificació. I si no entres a la roda, sembla que et sembla tot bé i t’assenyalen.

Però sobretot, el més important és cercar un culpable i eximir-nos de tota responsabilitat. No soc sociolingüista, no tinc la solució màgica, però si tinc una cosa clara i és que la claudicació lingüística, la diglòssia, és també una decisió pròpia.

Hui he estat a una reunió esmorzar, per a planificar les activitats d’una associació per l’any vinent. Hem anat a un bar regentat per uns xicons argentins. He demanat la primera: una torradeta de pa amb tomaca i un café americà. La resposta del cambrer ha estat: ¿no quiere jamón? Quan han demanat la resta de la taula, tot dones cabals i valencianoparlants, han demanat “tostada y café con leche“. El xic havia entés perfectament que li havia demanat, de fet ha suggerit el complement perfecte, calia parlar-li en castellà? No, evidentment. Coneguen a les companyes, s’han adonat que ho feien? Apostaria que no.

I per a mi, aquí rau la clau, la substitució lingüística comença en cadascú de nosaltres, per moltes campanyes que puguen fer-se, la consciència de ser poble comença per nosaltres, fent del fet privat una qüestió política, no a l’inrevés.

Malgrat els 40 anys d’estatut que hem celebrat enguany, el desplegament normatiu en l’àmbit autonòmic amb rang de llei dona un resultat ben minso. La llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) que té quasi els mateixos anys, fou aprovada el 23 de novembre de 1.983, amb un govern de majoria absoluta del PSPV.

A hores d’ara i malgrat que tota aquella institució, persona o entitat preocupada pels drets lingüístics ha denunciat o informat del seu pobre desplegament normatiu o mancances, continua estàtica. I això que, hi hagué dues legislatures més de governs socialistes amb majoria absoluta.

Però eixa mateixa llei, en vint anys de govern de dreta, tampoc fou derogada. Sí que s’aprovaren decrets i resolucions per a dificultar la seua aplicació, però la norma continuà vigent.

Sent eix la realitat del nostre país, entitats, universitats i sindicats signaren el 2016 un acord perquè els drets lingüístics tingueren un impuls legal més enllà d’eixa llei i els àmbits que regula. Es buscava una seguretat jurídica, un reforç als nostres drets que ja existeixen des del moment de l’aprovació de l’estatut d’autonomia, i la mateixa LUEV, que obliga a l’administració a atendre’ns amb independència de quina siga la llengua oficial que emprem. Perquè cal recordar que no pot obligar-se a ningú a parlar una de les dues llengües.

Fruit d’eixe acord i tot el treball posterior, i després d’una legislatura sense resultats, en l’actual, els partits que governen en coalició aprovaren la llei de la Funció Pública. No fou senzill, sols cal atendre a què en 12 anys de govern en solitari i majoria absoluta i 4 més en coalició, no s’havia fet. Perquè la llei poguera promulgar-se, calgué incloure un condicionant: Per acreditar la competència lingüística, respectant el principi de proporcionalitat i adequació entre el nivell d’exigència i les funcions corresponents – redactat conforme a la doctrina constitucional que obliga a establir eixa proporcionalitat – calia un reglament.

Per tant, la flamant Llei de la Funció Pública sense el corresponent reglament, no podria desplegar els seus efectes.

En eixe escenari i a portes d’unes eleccions és on ens trobàvem. No podem saber que hagués ocorregut a partir de maig, sols coneguem els antecedents: paràlisi o obstaculització al desplegament de la norma, probablement sense atrevir-se a derogar-la perquè tampoc caldria fer-ho si no hi havia un reglament que permetera la seua aplicació.

A hores d’ara, el text dels decrets que permetran l’aplicació de la llei no es coneixen, però s’han anunciat i la seua entrada en vigor també, abans acabe la legislatura.

Avancem, sense deixar de continuar treballant pels nostres drets. I sense oblidar que des de la promulgació de l’estatut, podem parlar valencià en tots els àmbits i exigir se’ns atenga. Ni la llei de la funció pública obligarà ningú a parlar valencià, ni a nosaltres se’ns pot obligar a parlar castellà.

El Mural Sonor està aquest cap de setmana al Principal de València, i això per ell mateixa ja és una gran satisfacció per a la gent que formem part d’Acció Cultural, i fins arribar ací han ocorregut moltes coses per a que fora possible, moltes emocions.

Dissabte passat, l’únic dels tres discos que no s’ha programat al teatre (de moment, no renunciem 😉) obria els actes del 7 de maig a Castelló, per a commemorar el 25 d’abril. Vaig voler deixar constància del que significava, al discurs del matí, i després dels agraïments – imprescindibles – vaig fer per traslladar el sentit del projecte del Mural, amb aquestes paraules:

Tinc al fons mateix dels ulls

Una tebior de tot l’any

Tota ella es desperta*

Tres versos de tres dels poemes cançons del disc ARREL del que seguidament gaudirem amb Miquel Gil i Noèlia Llorens.

Els he triat perquè representen bé que fem hui a Castelló, cada 25 d’abril és com el despertar d’eixe sentiment nacional que la resta de l’any mantenim conscient.

I els he triat també perquè mostren que significa el Mural, que no és un projecte musical, o almenys no sols això, és una forma de vertebrar el territori, d’actualitzar els nostres referents, gràcies a la col·laboració de molts artistes, des de les poetes que han fet els textos fins als músics que els han arranjat i els canten.

Textos amb un acurat ús de la llengua, que les Normes de Castelló ens reglaren, i, per tant, un homenatge implícit als seus signants.

En el cas d’ARREL, un recorregut per les comarques que construeixen el País Valencià i que ens mostra la seua diversitat, fora del tòpic foraster i el reducte folkloritzant que deia Fuster.

I en el cas del Mural complet, una metàfora de com la voluntat de ser poble, de reconéixer als qui ens precediren i el treball conjunt de moltes mans, feu possible que la nostra cultura, el nostre País existisca 315 anys després del primer intente d’eliminar-nos.

Parafrasejant a Joan Amèric: No podem ser del món sense ser d’algun lloc.

A Acció Cultural cuidem la cultura, cuidem els nostres referents, cuidem el nostre valencià, el català de tots, perquè els seus valors, construeixen el País Valencià que volem ser.

*Versos de les cançons de la Ribera Alta, Plana Alta i Plana Baixa del disc ARREL.

A hores d’ara, tot el món sap que el 14 d’abril de 1931 es va proclamar la II República a l’Estat espanyol, començant un període de reformes i transformacions socials que poc després es veien alentides per la guerra civil i finalment oblidades per la llarga dictadura. Molts anys després, un divendres sant com el d’avui (però sent dia 9) de l’any 1977, es va legalitzar el Partit Comunista espanyol, i molta gent va pensar que hi havia una segona oportunitat per al canvi.

Però igual que els 40 anys de dictadura arrasaren qualsevol avanç que la curta República haguera pogut aconseguir, els 40 anys que ara fa de la legalització del Partit Comunista han deixat clar que de cap manera va haver-hi una actualització i realització d’aquells ideals.

Al món de la justícia restaurativa, i en molts països que han patit guerres civils, s’ha fet bandera del lema: Veritat, Justícia i Reparació. Tanmateix, a l’Estat espanyol en cap moment s’ha plantejat fer realitat eixa reivindicació. Ni des de l’Estat, que no ha fet més que boicotejar les iniciatives encarrilades a conéixer la veritat, ni des dels governs autonòmics o municipals.

Per una banda, tenim la decisió de l’ex-Ministra Carme Chacón de traslladar els sumaríssims de guerra que hi havia depositats a València, a una nau del Ministeri de Defensa, amb l’excusa de digitalitzar-los, sense que a hores d’ara s’haja fet res – en canvi, la Causa General del Franquisme, la tenim a cada casa a un colp de ratolí. Així mateix, trobem les decisions dels successius governs del PP, els quals s’han negat a col·laborar amb el mapa de fosses de víctimes, fins el punt de tindre la poca vergonya d’indicar que al País Valencià no hi havia. També, la promulgació d’una llei de memòria històrica aigualida, que no ha contemplat en cap cas la creació d’una Comissió de la Veritat, que ha impedit la judicialització de l’exhumació de fosses i ho ha deixat en mans privades…

Per altra banda, governs autonòmics que creen lleis que se solapen amb la de la memòria històrica i que parlen de recuperar les dues versions dels fets, com si quasi huitanta anys escoltant la versió dels vencedors no fóra suficient. Governs amb poques ganes de fer una passa endavant i que s’arruguen quan se’ls proposa penjar la bandera republicana a les institucions i que inclús es permeten dir-li a un home de 98 anys, l’últim brigadista internacional que queda viu, que no traga la seua bandera republicana en un acte oficial on se suposa se li està homenatjant precisament pel seu passat en defensa de la República.

El mateix panorama tenim si atenem al que fan els governs municipals, com el de València, on s’ha passat de voler destruir les fosses comunes del Cementeri General de València a no fer res amb elles. Poblacions on continuen existint a les façanes les plaques amb simbologia falangista, on els testimonis d’aquella època moren sense que ningú els haja escoltat, on la documentació continua dispersa i sense estudiar, i on ni es planteja fer cap reparació als afusellats, com si ho hagueren estat després d’un procediment just.

Queda, per tant, tot en mans de gent voluntariosa, que ocupa el seu temps i ganes en fer una feina que caldria que tinguera una sistematització, una planificació, i que, per evidents motius com són la impossibilitat d’una o diverses persones d’acudir a tots els fronts a estudiar i de recursos per a fer-ho, fa que l’avanç en el coneixement d’allò que va ocórrer siga espars.

Tant de bo arribe un dia, en què, com diu la cançó de Labordeta, quan alcem la vista trobem la Llibertat, mentrestant, espentarem per arribar-hi.

Article publicat inicialment el 14 d’abril de 2017, a la web: Carcaixent en temps de guerra.

No em tinc per una persona despotricadora, que ve a ser el que vol dir la parauleta de moda, ja se sap, eixa gent que odia tot, que no fa més que remugar i malparlar de tot el que veu o fan els altres. Per això em preocupa el que m’ha passat aquesta setmana.

Vaig veure l’anunci d’un debat que sobre el paper semblava molt suculent, les professores Ana de Miguel i Ruth Mestre, convidades per La Nau de la Universitat de València, per a debatre sobre si és millor opció l’abolició de la prostitució o la seua reglamentació. Va ser veure la convocatòria i, llançar-me a compartir-ho i anotar-ho a l’agenda. Això era important, calia anar allí a aprendre més, inclús de la postura que no compartisc, o precisament amb més ganes d’aquesta.

Arribat el dia, sols el fet de tindre motius extra per acudir, varen fer que acudira. El sisé sentit em deia que no anava a compensar-me acudir, que sempre podria llegir les seues postures. I pot ser, per eixa predisposició, o no, el cas és que fou un acte decebedor. Per a començar, gran part del paranimf estava ple d’estudiants del màster que imparteix la professora Mestre, i es notava la predisposició cap als seus postulats reglamentaristes, sent completament refractaris a qualsevol cosa que diguera l’altra ponent.

Però el pitjor és que no hi havia cap debat, cadascuna ens va fer el seu discurs i a vegades ens llançaven puies, però no desargumentaven, no rebatien, era com dues xerrades simultànies i el públic de cadascuna aplaudíem les mateixes tesis. Una ocasió d’or perduda, ara que s’ha fet públic l’altíssima permissivitat entre la gent jove i amb estudis superiors, al que per a mi sols pot considerar-se esclavisme sexual.

Eixe mateix dia, aprofitant que estava a La Nau, em vaig entossudir en veure l’exposició La ciutat de les dones, per què molts dels meus contactes de les xarxes socials parlàvem meravelles d’ella. Dones feministes que per a mi són referent i, que per tant tinc en compte el que comparteixen.
Una altra decepció. No vaig trobar el meravellós de la mostra, vaig veure una mescla de coses, inconnexes. Pot ser, el fet que la informació i les fotografies simbòliques de l’inici* foren tan potents, em va deslluir la resta.

I tot la mateixa setmana, que tot déu està compartint de forma entusiasmada el vídeo de promoció del saló eròtic de Barcelona. A mi no m’agrada, gens, el trobe tan hipòcrita com el que critica. I em resulta inevitable no poder oblidar el mal que fa el porno hegemònic (no parle de post porno i altres, sobre els que reconec sóc més ambivalent), eixe producte que aprofita per a mal formar a la gent sobre el que és el sexe, que reforça la posició dominant dels homes i la de submissió de les dones. L’anterior no pot ignorar-se, tenint en compte qui patrocina: un prostibul.

Però pot ser, no ha estat més que una mala setmana.

*La fotografia és una de les carteles, de les fotografies exposades a La ciutat de les dones.

Entre els milers de missatges, anàlisi, tuits i comentaris de facebook de la nit electoral, em quede amb un (que lamente no recordar qui va fer, per poder-ho indicar), que venia a dir que per entendre el que havia passat calia eixir de la nostra zona de confort a les xarxes, on ens envoltem de gent de la nostra corda, i atendre més a la gent del carrer, eixa que no fa anàlisi sesuts però que vota igualment, i llegir més premsa del règim, en compte d’analistes que parlen d’enquestes que ens convenen.

I sí, llegint hui a la gent, compartint a les xarxes des de teories conspiranoiques a acceptar per tota explicació de l’ocorregut a la forta abstenció (la qual a més a més ja s’esperava), em quede amb aquella reflexió.

Reconec que davant unes eleccions sempre em passa el mateix, a l’inici les veig escèptica, no confie en els resultats, mire amb certa fredor que em permet advertir els riscs, però conforme s’aproxima la data de les votacions em deixe dur per l’entusiasme, arribant a votar a contracor duta pel convenciment de l’ara sí, ara ho aconseguim. Un enmirallement que desapareix tan prompte deposite el vot a l’urna. Aleshores torna el desencís.

I torna, per què davant un fracàs, i davant el perill que adverteix, l’únic que veig és tirar balons fòra: parlar de la corrupció, de la data de les eleccions, de que la dreta sempre vota i l’esquerra no, etc. Un mar de tòpics. Molt més quan fa just un any que hi ha governs de coaliació i d’esquerres a molts municipis, i a molts governs autonòmics. Un any que ara venia a passar d’alguna manera la revàlida, i que pel que sembla no han superat. Per què sí, la gent no vota igual en clau estat, que en clau local, però el cert i segur és que en aquestes eleccions es tenia l’oportunitat de fer veure a la gent que els governs d’esquerres milloraven la vida del poble. Però no de convèncer als de sempre i afegits, als de la zona de confort, sinó als altres. Era el millor moment, per què es tenia un altaveu poderosisim, les institucions. I no ha passat això.

Mentre que la dreta ha fet un rentó de cara i ha presentat batalla, el que jo veig és a molta gent d’esquerra i pseudoesquerra acomodada en la seua zona de confort, no escoltant les crítiques de la gent, no debatint amb ells, i al temps donant per segurs uns vots, permetent-se veleïtats, pensant que eixos vots faran com els de la dreta que passe el que passe, estan segurs. I no.

Tant d’escarafall i tanta gola esgargamellant-se als mitjans de (in) comunicació espanyols, tant de tuit saberut, i no arriba ni a cent mil vots la diferència entre el bloc independentista i els altres. I dic els altres, ben conscientment. Una diferència a parer meu insignificant, per què a més a més, ací del que es tractava era de guanyar unes eleccions autonòmiques, no? I des d’eixa perspectiva, hi ha un rotund èxit de Junts pel Sí.

És per això que s’esforcen tant a dir que en les passades eleccions autonòmiques, Convergència i Esquerra sumaren més escons, obviant en eixe discurs que aleshores no jugava sols Convergència, que estava també Unió, i ignorant també el número de partits i la participació, que no ha estat la mateixa, i com bé saben, això i la llei d’Hont provoca escenaris ben diferents, no comparables com si es tractara d’un espill.

Per una altra banda, poc he sentit parlar del vot per correu als mitjans, un vot que podria inclinar encara més la balança independentista.

En tot cas, l’únic cert i real és que després d’aquestes autonòmiques, al Parlament hi ha una majoria independentista: 72 escons, més concretament, quan amb 68 hi ha més que prou per a declarar unilateralment la independència, si es vol.

I per a mi, eixa és la qüestió essencial. Ara ningú pot dir que no hi ha un mandat del poble per a tirar pel dret. Estava al programa, no? Era l’objectiu de la candidatura unitària, no? I no s’ha de dubtar que ho ha estat sempre a la CUP, no?

No crec que siga sostenible dir que quan quasi dos milions de persones voten a favor de la independència, el mandat no és clar. Excepte si es vol fugir d’estudi. Personalment, estic convençuda que si havera estat un referèndum, i s’havera eliminat la qüestió de si es vol investir a Mas o no com a President, o si aquests o aquells són massa anticapitalistes i internacionalistes, si sols s’havera preguntat sí o no, el resultat del sí encara havera estat més aclaparador. No és doncs, moment de fer escapisme.

La nit de les eleccions, a la plaça de l’ajuntament de València s’havia convocat una festa per a celebrar el canvi, una “gintonicada” popular. És un detall, però al meu parer representa bé el tarannà del nostre poble, que no tothom comprèn i que massa sovint es confon per menfontisme o ganes de festa contínua, però de forment ni un gra. I no: és cert que som un poble hedonista, que sabem gaudir d’allò que tenim, però a mi això em sembla més aviat una mostra de la nostra resiliència- ja ho sabeu: un pas més enllà de la resistència, passiva per definició. Nosaltres encarem les dificultats, n’extraguem la part bona – allò que una crisi és una oportunitat – i tirem endavant. Eixa capacitat de fer d’una sobretaula un punt de trobada de gent diversa, que impulsarà els més diversos projectes, és en part la clau de l’èxit de la nostra supervivència al llarg hivern de la dreta.

Tanmateix ara no podem repetir una errada anterior, quan guanyaren els socialistes i desmantellarem la xarxa ciutadana. Ans al contrari, ara cal aprofitar l’oxigen que ens dóna no tenir-ho tot en contra, per a bastir el país que volem, però amb fonaments ferms. Cal que es cree una política lingüística, però sobretot cal que no ens quedem amb una llei curta, molt curta, com la de l’ús del valencià, que el temps ha demostrat que no ens protegeix ni ens garatitza un ús normalitzat de la nostra llengua -per exemple, a l’administració, incloent-hi la justícia i les forces de seguretat; o a  l’escola: cal aprendre del que ha passat amb el PP retallant línies i prioritzant un fals plurilingüísme a costa de l’ensenyament del valencià, però sense perdre de vista com de fàcil ha estat tombar la immersió catalana. Resulta imprescindible crear un espai comunicatiu en la nostra llengua, i això no significa sols recuperar la RTVV. I és fonamental prestar atenció al món cultural, som un país ple de colles, muixerangues, grups musicals, festivals alternatius i de masses, companyies de teatre, audivisuals i gent de les lletres deixats de la mà de déu.

Atendre als problemes d’atur, pobresa i desigualtat i atallar balafiament i corrupció, millorar l’economia començant per reclamar un finançament just, és el primer manament de tot bon govern, de qualsevol lloc del món. Però per a no convertir-nos en un lloc qualsevol, cal fer més. És imprescindible que ens reconstruïm com a nació, que tot l’esforç individual de tanta gent vertebrant el país, tinga traslació a les institucions i que des d’elles s’impulse l’autoestima per la nostra identitat col·lectiva. Eixe, per a mi, és l’únic camí cap a la supervivència com a poble: la independència.

______________________________________

* La revista Lluita, editada pel PSAN, demanà a un grup de gent que donaren la seva visió sobre Les Illes i el País Valencià desprès del PP. Tingueren a bé, inclourem en eixe grup d’opinió i han publicat aquestes quatre ratllets al número 299.

Al llarg de la història han estat molts els països que han aconseguit independitzar-se, i entre tots ells trobem molts exemples de nacions que, a més a més, arran de la independència, han aconseguit la reunificació d’un territori, que les giragonse de la història i les ànsies de dominació de tercers no dubtaren a trossejar.

La fòrmula per aconseguir eixa reunificació no és sempre la mateixa. Es pot optar, per exemple, per la via federal, tal com exploren Xipre o Corea, malgrat l’aparent distància entre els territoris que es volen reunir. Però no és l’unica opció. N’h

i ha d’altres de tan originals com la de Iemen, o Tanzània, on el president és d’un dels territoris i el vice-president, de l’altre. Tanmateix eixa fòrmula, amb legislacions diferents i fent equilibris constants de forces, no permet a la pràctica que el país és comporte com a unitat, sinó que, defet, s’alimenten les tensions.

Quan pensem en la millor forma per al nostre cas, moltes vegades se’ns fa present la via municipalista, una assemblea de regidors/es que permetera la unió a l’estat independent, en cas que finalment l’actual Catalunya administrativa aconseguira la independència abans que la resta del territori. Eixa ja fou una fòrmula assajada als anys trenta del segle passat per Euskadi. L’any 1932 es va convocar una assamblea de municipis a Iruña per a decidir si Navarra es convertia en la quarta província d’Euskadi. Inicialment, encara que per una diferència ajustada, els municipis, a les assemblees pròpies, s’hi havien pronunciat favorablement, però a l’hora de l’assemblea a Iruña, setze municipis canviaren el sentit del seu vot i, entre les negatives i l’abstenció, el projecte va decaure. Així que un text que podríem haver vist com a propi, va quedar-se al calaix dels oblits i, de fet, l’estatut basc no va ser aprovat fins anys després. El text deia:

“El País Basc integrat per les actuals províncies d’Àlaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia constitueix una entitat natural i jurídica amb personalitat política pròpia i se li reconeix com tal el dret a constituir-se i regir-se per si mateixa com estat autonòmic dins de la totalitat de l’estat espanyol”.

És el problema que planteja la votació de segon grau, on, finalment, malgrat el manament clar de les assemblees de base, qui les representa pot cedir a veleïatats o coaccions. Per això és important tenir un manament clar que permeta executar-se quan les condicions siguen favorables, tal com va fer Irlanda des dels Acords de Divendres Sant. En eixe moment ja es recollí una fòrmula de transició clara:

“Correspon al poble de l’illa d’Irlanda en exclusiva, per acord assolit respectivament entre les dues bandes, i sense que s’hi interpose cap impediment extern, exercitar el seu dret d’autodeterminació sobre la base del consentiment, donat de manera lliure i simultània, pel Nord i el Sud, per aconseguir una Irlanda unida, si eixe és el seu desig, acceptant que aquest dret cal que siga acomplert i exercitat de manera subjecta a l’acord i el consentiment de la majoria del poble d’Irlanda del Nord.”1

I ara, quan la situació demogràfica i, en conseqüència, en aquest cas, política, ha canviat a Irlanda del Nord, és quan el Sinn Fein ha demanat que s’implemente l’acord i que se celebre el referèndum, sense que això implique que s’haja de dur a terme immediatament (de fet, se situen en un horitzó 2016-2021).

Eixa fórmula, amb les adaptacions que hi calguen, podria tranquil·lament incloure’s en una futura Catalunya estricta independent, que no hem d’oblidar que passaria abans per un període de negociació amb Espanya (moment en què es podria, igual com es féu en el cas d’Irlanda, incloure pactes que implicaren la possibilitat d’atorgar la doble nacionalitat a qui així ho demanara o, també, d’escollir-ne una).

Tanmateix, és possible que Espanya, vista la seva trajectòria, es negue en redó a negociar res, i encara menys cap previsió de perdre territoris que en la seva mentalitat colonialista considera propietat. Per tant, preveint eixe escenari, pense que la fòrmula triada per Alemanya és la més clara i pràctica. A l’article 23 de la seua llei fonamental es preveu:

“La present Llei Fonamental tindrà vigència des del començament en el territori dels estats de Baden, Baviera, Brema, Gran Berlín, Hamburg, Hessen, Baixa Saxònia, Renània del Nord-Westfàlia, Renània-Palatinado, Schleswig-Holstein, Wurttemberg-Baden y Wurttemberg-Hohenzollern. En la resta de parts d’Alemanya, serà posada en vigor en la mesura que s’hi vagen incorporant.”

La llei fonamental alemanya contemplava una altra fórmula, la de la norma 146, on es disposava que eixa constitució perdria la seva vigència en entrar en vigor una nova constitució aprovada per tot el poble alemany. Però aquesta via es descartà perquè implicava l’inici d’un procediment constituient que, a la pràctica, haguera creat distància entre les parts i les haguera desviat de l’objectiu principal, que era la reunificació alemana.

Adoptar una solució a imitació de la prevista a l’article 23, comportaria, per una banda, un reconeixement de l’existència de territoris catalans que no estan sota la fórmula administrativa espanyola, que sols reconeix a Catalunya com formada per quatre províncies. És una disposició que implica que no calga ser aprovada per Espanya en la mesura que es tracta de la Constitució d’un altre país, i és un contundent exercici de sobirania començar aquest nou país sense renúncies, perquè fer-ho de qualsevol altra forma no seria sinó reconèixer que l’autonomisme ha calat tan a fons que oblida a part de la nació.

A més a més, això permet l’adhesió de territoris tan complexos com ho són els catalans, on tenim la Franja d’Aragó que no és cap unitat administrativa, o les Illes, que podrien anar a temps diferents. Igual com a Alemanya els lands, ací una futura Constitució catalana podria anar estenent la seua vigència en aquells territoris conforme anaren incorporant-se a la independència. Seria una fòrmula d’integració, mes flexible.

1.http://www.deusto-publicaciones.es/deusto/pdfs/cuadernosdcho/cuadernosdcho45.pdf

*Article escrit per a la revista Lluita, publicat al seu número 297

Els períodes electorals són apassionants, o almenys a mi sempre m’ho han semblat, i que en un any coincidisquen més d’un no em resta interés. I m’agrada anar recopilant informació des de mesos abans, especialment de les formacions o posicions que no compartisc, per què a més a més, d’eixes, se me pressuposa el coneixement.

I no sé si a totes bandes es viurà igual, encara que imagine que sí per què cada territori té les seves peculiaritats i es creu centre del món, però que t’agrade la política i viure al País Valencià sent independentista, vol dir que has de tindre una gran reserva d’antiàcids al rebost, o acompanyar-te de gent que tira al dret. I en aquest segon cas, poden vindre’t al cap unes paraules de Josep Guia fa un bon grapat d’any a una universitat d’estiu a Gandia, a la qual no em pregunteu com vaig arribar, per què poca cosa més recorde. El que se’m quedà gravat, fou l’efervescència prèvia a la taula redona on ell intervenia, malgrat que era després de dinar la gent omplí l’aula, i allà debatent sobre formacions polítiques digué o més ben dit denuncià que al País Valencià sempre hi havia hagut independentistes, però que des de feia massa anys amb l’excusa de l’ara no toca, la societat encara no aquesta preparada i altres coartades, s’havien aixoplugat a partits com el PSPV i altres de caire espanyol.

A la meua joventut li sobtà, i més encara l’explicació d’eixos suposats independentistes. Els anys no m’han eliminat l’estupefacció, malgrat que amb el temps he conegut de primera mà eixe trasvassament de gent que proclama una ideologia però se suma a una altra, amb el mateix reguitzell d’excuses, i gent en aquest cas de la meua generació, que van repetint l’errada.

Per això no puc llençar les campanes al vol quan s’espenta a les formacions independentistes a diluir-se en altres partits, que sí, que són una opció sana però que no han trencat amb el marc mental de l’estat com a referència. Així i tot, el que realment m’esmussa es comprovar com des de la Universitat Valenciana és col·labora en la gestació de productes com PODEMOS, que precisament ací tinguen un dels seus thin thank, que els professors s’aboquen no a fer pedagogia de l’espoliació fiscal i del dret a l’autodeterminació, no a plantejar estratègies que conduïsquen a què la població entenga que sols sobreviurem com a poble si aconseguim la independència d’un país que ens esquilma econòmicament i culturalment, (sols cal veure les denuncies per discriminació lingüística), sinó a parlar de procés constituent i negar la possibilitat de la independència ací, mentre la defensen en el cas d’Euskadi. A negar afirmacions com la diàfana expressió d’Espanya ens roba, quan fins i tot una entitat com el Deutche Bank reconeix l’espoliació espanyola.

Un partit que torna a posar damunt la taula ofrenar noves glòries a Espanya. I davant eixe panorama res, cap oposició.

Personalment crec que sols tenim una oportunitat de sobreviure, i passa per la independència, per llevar-se de damunt el llast espanyol. I per arribar a eixe punt al País Valencià cal que els i les independentistes isquen de l’armari. Experiències com la de Nosaltres els fusterians, demostren que el camí és eixe, lligar diferents sensibilitats baix l’eix comú i cada vegada més prioritari de la independència.