Aquest Fuentes, de pensament àgil i graciós actor però de caràcter prepotent, es podria quedar en els programes d’imitacions i deixar els seriosos a periodistes amb una educació.
Publicat el 22 de novembre de 2011
Dues anomalies
A la gent que ens agrada la política, i escoltar la ràdio, les nits electorals i l’endemà tenim unes hores intenses per mesclar i gaudir d’ambdues coses, si bé, de vegades et trobes el pitjor dels comentaris en el lloc que menys t’esperes del dial.
La cosa ja no va començar molt bé, la mateixa nit d’eleccions, a la tertúlia que escoltava camí del sopar que em salvaria de més disgustos, un tertulià s’embrollava “explicant” el perquè de l’èxit d’Amaiur, sense pair que la majoria de la societat d’Euskalherria els haguera recolzat. Començava dient que havien guanyat per tres raons, i acabava sent totes una sola raó, per què no repetia més que eren corretja de transmissió d’ETA. Tan gran fou el despropòsit, i tan fora de lloc, que altres tertulians hagueren d’intervindre fent-li veure que res més lluny de la realitat.
Bé, escoltava RNE, així que en el pecat vaig dur la penitència.
Però és que a l’endemà encara la cosa anà a pitjor, per què sí, quan alguna cosa va mal, sempre pot empitjorar. I això és el que passà als matins de Catalunya Ràdio. Entrevistava Manel Fuentes a un capitost del PP, i en un moment donat li preguntà: que pensen fer amb les dues anomalies que hi ha?: Euskadi i Catalunya.
Anomalies? Vaig pensar que seguit, seguit, corregiria l’expressió, però res, insistí. Fa temps que sent crítiques a la deriva de la ràdio televisió catalana, però detalls com eixe em fan veure que la cosa és pitjor del que sembla.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per OBorrasAnna | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent