A hores d’ara, tot el món sap que el 14 d’abril de 1931 es va proclamar la II República a l’Estat espanyol, començant un període de reformes i transformacions socials que poc després es veien alentides per la guerra civil i finalment oblidades per la llarga dictadura. Molts anys després, un divendres sant com el d’avui (però sent dia 9) de l’any 1977, es va legalitzar el Partit Comunista espanyol, i molta gent va pensar que hi havia una segona oportunitat per al canvi.
Però igual que els 40 anys de dictadura arrasaren qualsevol avanç que la curta República haguera pogut aconseguir, els 40 anys que ara fa de la legalització del Partit Comunista han deixat clar que de cap manera va haver-hi una actualització i realització d’aquells ideals.
Al món de la justícia restaurativa, i en molts països que han patit guerres civils, s’ha fet bandera del lema: Veritat, Justícia i Reparació. Tanmateix, a l’Estat espanyol en cap moment s’ha plantejat fer realitat eixa reivindicació. Ni des de l’Estat, que no ha fet més que boicotejar les iniciatives encarrilades a conéixer la veritat, ni des dels governs autonòmics o municipals.
Per una banda, tenim la decisió de l’ex-Ministra Carme Chacón de traslladar els sumaríssims de guerra que hi havia depositats a València, a una nau del Ministeri de Defensa, amb l’excusa de digitalitzar-los, sense que a hores d’ara s’haja fet res – en canvi, la Causa General del Franquisme, la tenim a cada casa a un colp de ratolí. Així mateix, trobem les decisions dels successius governs del PP, els quals s’han negat a col·laborar amb el mapa de fosses de víctimes, fins el punt de tindre la poca vergonya d’indicar que al País Valencià no hi havia. També, la promulgació d’una llei de memòria històrica aigualida, que no ha contemplat en cap cas la creació d’una Comissió de la Veritat, que ha impedit la judicialització de l’exhumació de fosses i ho ha deixat en mans privades…
Per altra banda, governs autonòmics que creen lleis que se solapen amb la de la memòria històrica i que parlen de recuperar les dues versions dels fets, com si quasi huitanta anys escoltant la versió dels vencedors no fóra suficient. Governs amb poques ganes de fer una passa endavant i que s’arruguen quan se’ls proposa penjar la bandera republicana a les institucions i que inclús es permeten dir-li a un home de 98 anys, l’últim brigadista internacional que queda viu, que no traga la seua bandera republicana en un acte oficial on se suposa se li està homenatjant precisament pel seu passat en defensa de la República.
El mateix panorama tenim si atenem al que fan els governs municipals, com el de València, on s’ha passat de voler destruir les fosses comunes del Cementeri General de València a no fer res amb elles. Poblacions on continuen existint a les façanes les plaques amb simbologia falangista, on els testimonis d’aquella època moren sense que ningú els haja escoltat, on la documentació continua dispersa i sense estudiar, i on ni es planteja fer cap reparació als afusellats, com si ho hagueren estat després d’un procediment just.
Queda, per tant, tot en mans de gent voluntariosa, que ocupa el seu temps i ganes en fer una feina que caldria que tinguera una sistematització, una planificació, i que, per evidents motius com són la impossibilitat d’una o diverses persones d’acudir a tots els fronts a estudiar i de recursos per a fer-ho, fa que l’avanç en el coneixement d’allò que va ocórrer siga espars.
Tant de bo arribe un dia, en què, com diu la cançó de Labordeta, quan alcem la vista trobem la Llibertat, mentrestant, espentarem per arribar-hi.
Article publicat inicialment el 14 d’abril de 2017, a la web: Carcaixent en temps de guerra.