Un cafè, per favor.
Aquests dies les xarxes estan revolucionades, dimecres passat es varen publicar els resultats d’una enquesta sobre coneixement i ús del valencià, i des d’aleshores la bambolla digital va plena de soflames: calen polítiques valentes, no s’ha fet res fins ara, una vergonya, el que cal és fer política, mesures clares, el que cal és un requisit efectiu … I amb eixe nivell d’indefinició va tot, perquè ja sabem que les xarxes són això. És l’espai on pots ignorar la dada clara de l’enquesta que et diu que la majoria del personal que treballa a l’administració coneix, entén el valencià. Dada que tampoc ens hauria de sorprendre, després d’anys de cursets de valencià a l’administració.
El cas és parlar per no callar, perquè aquest món d’ara també exigeix respostes immediates i simples a problemes complexos i que reclamen reflexió i planificació. I si no entres a la roda, sembla que et sembla tot bé i t’assenyalen.
Però sobretot, el més important és cercar un culpable i eximir-nos de tota responsabilitat. No soc sociolingüista, no tinc la solució màgica, però si tinc una cosa clara i és que la claudicació lingüística, la diglòssia, és també una decisió pròpia.
Hui he estat a una reunió esmorzar, per a planificar les activitats d’una associació per l’any vinent. Hem anat a un bar regentat per uns xicons argentins. He demanat la primera: una torradeta de pa amb tomaca i un café americà. La resposta del cambrer ha estat: ¿no quiere jamón? Quan han demanat la resta de la taula, tot dones cabals i valencianoparlants, han demanat “tostada y café con leche“. El xic havia entés perfectament que li havia demanat, de fet ha suggerit el complement perfecte, calia parlar-li en castellà? No, evidentment. Coneguen a les companyes, s’han adonat que ho feien? Apostaria que no.
I per a mi, aquí rau la clau, la substitució lingüística comença en cadascú de nosaltres, per moltes campanyes que puguen fer-se, la consciència de ser poble comença per nosaltres, fent del fet privat una qüestió política, no a l’inrevés.